Les dades no són gens prometedores, de fet van a l’alça a dia que passa; i no només a Madrid. Catalunya torna a estar en màxima alerta. I de fet, les mesures han de tornar-se a reactivar, segons han anunciat, i han de passar a ser més restrictives per intentar frenar el nombre de contagis que de moment torna a créixer fins a engrossir una corba que ningú desitja veure als gràfics.

Queda clar que la incertesa ja ha passat a formar part de la nostra vida, però haver-la integrat no vol pas dir no preocupar-se pel que pot passar, més encara quan cada vegada sembla més lluny en comptes de més a prop el final. Fins i tot l’anunci de la vacuna que tant es repetia i que permetia a una bona part de la població pensar en una solució a curt termini ha perdut força en començar el curs. A banda que cada vegada hi ha més veus de prestigi, en el camp de la salut i a qui difícilment es pot titllar de negacionistes, que expressen la seva perferència per la prevenció davant una solució ràpida per aquesta via. Cal posar més seny i menys pressa i això ja era evident des del principi.

No només per això, però també costa trobar algun signe, un tipus d’indici, que ens permeti tenir confiança en les màximes autoritats de l’estat i en la seva preparació i focalització per contenir la pandèmia i doblegar-la. De fet, aquesta sensació depassa les fronteres espanyoles i arreu hi ha manifestacions sobre la manca de transparència i el poc encert de les mesures preses; tot i que de mesures n’hi ha de tot tipus i manera, i sens dubte hi ha països on tot, no només la salut, també l’economia, va molt millor que en d’altres. No cal ni dir que Espanya no es troba entre ells, ans al contrari.

Les inconsistències en les actuacions i en el relat dels fets apareix repetidament. I no ho dic per les guerres establertes entre diferents partits o instàncies governamentals, ni tan sols per la irrupció a escena del poder judicial -això és un desastre genuïnament espanyol-, ho dic per la inconsistència del conjunt  del sistema i dels seus màxims representants que el virus ha vingut a posar de manifest de la manera més crua i evident possible.

Certament aquesta és una situació, la de la epidèmia, no prevista -tot i que potser algú hauria d’haver pensat en la possibilitat de que es produís-, i molt complexa de resoldre, però és més que evident que la incapacitat de sortir-nos-en no té només a veure amb les característiques del virus. Després de tants mesos hi ha massa forats en el coneixement del que és la malaltia i el que està passant, si més no en les explicacions oficials, i això no és compatible amb el segle XXI i la suposada societat de la informació en la qual vivim. Més encara quan en transcendeixen de tots tipus i maneres tant de veritables com de falses i no són contrastades -no només contestades o estigmatitzades- per aquestes fonts oficials.

Per això el desconcert i la desconfiança de la ciutadania és evident i ens mirem, per raons molt diferents, amb estupor el desgavell de gestió -que segur que té efectes negatius objectivables en la nostra salut i vida, també en  la precarització de la nostra economia personal i familiar-, mentre pensem com ens ho farem en els propers dies i potser mesos per surfejar una segona onada que amenaça d'endur-se’ns.