M’ha durat poc l’alegria al llegir que Felip VI parlava de “la imatge autèntica” d’Espanya. Les paraules del monarca anaven adreçades a la 70a promoció de l’Escola Diplomàtica i el sentit amb el que les deia res té a veure amb la literalitat del concepte. De fet el que ha demanat a la nova fornada de diplomàtics i diplomàtiques és que expliquin al món que Espanya és un “país democràtic, lliure, modern, solidari, tolerant i obert al món”. Si aquesta ha de ser la targeta de visita que hauran de presentar aquests professionals, hi ha massa adjectius en la definició. Qualsevol publicista els ho dirà ben clar: això només s’ho pot permetre la Coca-cola, i, així i tot, la marca sempre ho resumeix a no més de dues paraules. S’ha de definir bé la idea si no vols que el que pensi el receptor és que pretens amagar el producte real darrera la fullaraca.

En la feina dels diplomàtics està defensar els interessos d’Espanya, això ho entenc, però no sabia jo que també els tocava fer d’agents de propaganda. No dic que no sigui lògic; no m’hi poso, no hi entenc d’aquest ofici i deixo per un altre dia mirar quines són els assignatures que aprenen. En tot cas això no és del que volia parlar, sinó de com es construeix una imatge autèntica d’Espanya quan el que es vol fer es precisament el contrari en un món en el que no ets ni la única ni la més potent font d’informació.

No menystinc l’Estat, cap, i tampoc l’espanyol; no em passa pel cap. Ni menystinc el seu poder propagandístic, tant per recursos com per  mitjans;  i especialment, per la capacitat d’exercir pressió per intentar, si no dominar i imposar, el relat que els convé i oficialitzar-lo. Tothom que ha volgut ha vist un seguit de ministres d’Exteriors del govern d’Espanya negar davant l’opinió pública europea la violència dels cossos de seguretat de l’estat l’1-O i atribuir-la als i les ciutadanes de Catalunya que votaven o volien fer-ho. La darrera i més esperpèntica de totes les intervencions, la de l’actual ministre Borrell afirmant que només eren dos els ferits i no pas un miler; quan la constatació dels fets ha tingut una difusió prou important. Però això té un sentit, a banda de contraposar relats: els polítics sempre parlen pel públic que els vota i per això s’acostumen, alguns més que d’altres,  a fer anar el relat com els interessa sense ni intentar que toqui vores amb la realitat.  

Tothom que ha volgut ha vist un seguit de ministres d’Exteriors del govern d’Espanya negar davant l’opinió pública europea la violència dels cossos de seguretat de l’estat l’1-O 

Ara bé, també té un problema, i es que quan passes a ser govern, un moment o altre, has de passar comptes. I, en tot cas, pel que fa a l’estranger no hi ha públic que et voti i el rèdit de l’adscripció fidel el perds; el que fa més important vigilar el discurs. Encara que només sigui perquè en un món en el que les fonts d’informació sense ser lliures ho són més que mai, i viatgen més ràpid i més lluny també del que ho han fet mai abans, els principals telenotícies del país no et posin en entredit. T’hi va la credibilitat i si ets representant d’un estat, hi va la credibilitat del país; i això no se soluciona amb que la diplomàcia faci més feina o la faci més ben feta.

Construir la reputació d’un país ni de res, i ara menys encara, no es pot fer de manera postissa; perquè això es bàsicament de curt recorregut. Espanya està al món fa massa dies amb massa notícies negatives en relació a la targeta de visita que volen presentar. Tindran feina a dir que tot es mentida, però segur que s’esmerçaran molt a fer-la. De fet, fins i tot ho han anunciat.