La darrera gala dels Goya serà recordada pel preciós homenatge de l’actor revelació, Jesús Vidal, a la inclusió, la diversitat i la visibilitat. Un discurs senzill, curt i directe, però tan gran com ell que ha arrencat llàgrimes, no sé si de cocodril ―com més bones les actrius i els actors, més difícil és de saber―, a la concurrència.

Campeones, la pel·lícula, ja em va agradar i el discurs més. No només per qui el fa, sinó també per l’homenatge a la feina ben feta dels seus pares que li han permès créixer sense les limitacions que generen les etiquetes socials. Feina difícil on n’hi hagi. Encara hi haurà qui confongui la seva declaració “a mi m’agradaria tenir un fill com jo”, amb la fama o el fet d’haver rebut un premi Goya; perquè se segueix sense poder concebre una realitat així. Ens costa recordar que de discapacitats n’hi ha de molts tipus, una altra cosa és les que assenyalem; i també ens costa admetre que tothom té algun tipus de discapacitat. Per això guanyaríem molt totes i tots plegats si donéssim valor a les capacitats que sí que tenim.

El discurs és una bona lliçó que a més ha permès a la comunitat actoral estar molt contenta perquè ha rentat la cara a la gala i al conjunt del sector que està en hores baixes pel que fa a la defensa dels drets i, en general, de les lluites socials; tret de comptades i honroses excepcions. De fet, els actors i les actrius no tenen per què ser més implicats, més activistes, més d’esquerres que la resta de la població; tothom té dret a ser com vulgui i el que vulgui, només faltaria dir o pensar el contrari. Ara bé, el que no s'hi val és anar de superprogre i comportar-se com un peó del poder; és encara pitjor que la indiferència, tot i que aquesta també fa la seva bona feina.

Als de Vox els va de nassos que no se signifiquin en el que realment els alimenta, en denunciar i posicionar-se en contra de les accions flagrants que s’estan fent a Espanya en contra dels drets i de la democràcia

El progressisme espanyol sempre ho té més fàcil quan mana la dreta. Quan el PSOE és al poder, se’ls creuen els cables i llavors passen de puntetes, obvien o es posen directament de peus a la galleda; depèn del tipus d’implicació de cadascú. Però vaja, ja ni això és així, perquè a la gala dels Goya de l’any passat no podien haver aigualit més del que ho van fer el tema del sexisme a la indústria cinematogràfica. Va quedar molt estrany, més quan Hollywood els havia obert el camí ―una autopista, de fet―, amb catifa vermella inclosa. I als Goya va quedar tot en un ventall vermell ―suposo que per allò de l’espanyolitat―, amb el qual només es reivindicava la presència de més dones; dels abusos no van considerar que calia dir res.

Aquest any els ha semblat que ho solucionaven tot deixant fora de la gala Vox i entonant el no passaran; paròdia vàcua i ineficaç de com fer activisme efectiu. Més tronat no pot ser tot. Precisament als de Vox els va de nassos que no se signifiquin en el que realment els alimenta a ells com a força creixent i a més és central per a l’evolució de la societat que compartim: denunciar i posicionar-se en contra de les accions flagrants que s’estan fent a Espanya en contra dels drets i de la democràcia. Això ni ho deixen per a demà. De fet n’hi ha molts que, fins i tot, estan més que d’acord amb l’actuació de l’Estat i del sistema judicial espanyol envers el procés català d’independència. I, alhora, incrèduls es pregunten com pot ser que la gent voti un partit com Vox. Haurem de fer una pel·lícula per explicar-los-ho.