Sembla que Pedro Sánchez, el president eternament en funcions de l’estat espanyol, finalment desenterrarà Franco del Valle de los Caídos, però de moment ja l’ha tret a passejar. Pedro Sánchez ha fet una visita a Barcelona talment com les que feia el Generalísimo, de les quals us podeu documentar al NODO, si és que no hi éreu. S’han produït les mateixes fotos, les mateixes lloes de polítiques i polítics “palmeros”, i també ha deixat el mateix regust en la ciutadania que aleshores. Tota una pantomima indecent en un dels moments més crítics no per a Catalunya, que també, sinó per a Espanya.
Hi ha qui diu que el fet d’estar en campanya electoral és el que complica encara més la situació, però això no és pas cert. El problema no són les circumstàncies afegides; el problema és el posicionament antidemocràtic d’arrel dels partits espanyols i també la funció bàsica i primordial d’aquests mateixos partits, que no és pas fer gran Espanya, és assegurar-se entrar en l’elit del poder.
La violència, vingui d’on vingui, la faci qui la faci, només convé als que no són independentistes, perquè és l’únic argument que poden esgrimir per reprimir el moviment
Barcelona crema, i això és motiu de guanys de tot tipus; s’hi llancen sense cap mena d’escrúpol. Esclar, només aquells que no són independentistes declarats. El cas de l’Ada Colau és del tot paradigmàtic; no puc deixar de dir-ho, sens dubte la revista Time la va encertar. Colau ha passat de denunciar els abusos policials en els desnonaments a mirar sense immutar-se, més enllà del numeret de demanar pau i diàleg des del tron de l'equidistància en què s’ha parapetat, com els policies es fan fotos com si fossin hooligans als carrers de Barcelona. Aquesta és una de les pitjors imatges ―suposo que és un record de després d’haver guanyat la batalla― que ha deixat el conflicte i això que n’hi ha de molt crues i de directament terribles per les conseqüències físiques a persones concretes. Ho és perquè mostra clarament com ningú els ha explicat quin és el seu paper en un estat democràtic i alhora com serà de difícil aturar els cossos uniformats en cas que decideixen no fer cas de les lleis. De qualsevol llei, també de les constitucionals.
Ser alcaldessa o alcalde vol dir treballar per la ciutadania, no fer-se fotos i participar en cimeres; això només va bé per omplir l’ego i viatjar de franc. Estar davant d’una ciutat vol dir vigilar en cada punt i moment del dia que els drets de la ciutadania no es vegin atropellats, malmesos, violats, especialment pels funcionaris públics, per la mateixa administració. On és la determinació en l’esclariment dels fets i, en primer lloc, la condemna d’aquests fets enèrgica i contundent? Que li sembli que hi pot passar de puntetes no vol dir que la ciutadania no tingui clar que no la fa.
L’independentisme no vol violència, ho ha demostrat des del primer moment. La violència, vingui d’on vingui, la faci qui la faci, només convé als que no són independentistes, perquè és l’únic argument que poden esgrimir per reprimir el moviment. S’ha intentat amb la sentència i ni així l’han pogut ni documentar ni argumentar. Ara, en aquest segon embat, s’estan encarregant de fabricar el context i si cal les proves, davant la mirada escenificada com a preocupada però de fet impassible de les autoritats suposadament equidistants. Quanta misèria ètica i moral, quanta barra i quanta pèrdua de guanys socials de la ciutadania; i tot en nom de la democràcia. De debò algú segueix creient que tot això farà gran Espanya?