Ja hi podem pujar de peus: aquest Nadal serà diferent. Hem començat perquè avui —ahir quan llegiu aquest article— dos planetes, Júpiter i Saturn, s’han retrobat després de molts anys —sense anar més lluny, quatre segles— i amb aquesta singularitat hem inaugurat el solstici d’hivern i donem entrada a un Nadal que s’espera molt i molt fred.

Així ho han anunciat les dones i els homes del temps i sembla que aquest fred polar que ens cobrirà com una manta poc agradable —si més no per a mi, que soc amiga de temperatures altes— és una bona metàfora de com ens sentim. Divendres és Nadal i sembla que aquest any els llums, els ornaments, no escalfen com els altres anys, ni les festes que anuncien ni les nostres ànimes. Si més no, jo em sento així, quan a mi el Nadal m’ha enamorat de sempre.

Tenim els cors tocats, força, fins i tot aquelles i aquells que no hem perdut a ningú proper. És el desgavell general en què estem instal·lats el que preocupa de fons, fins i tot estant bons. No només mata la Covid-19, molts altres Nadals hi ha hagut famílies que s’han quedat sense algú i també en molts altres Nadals no tothom s’ha pogut reunir sempre com ha volgut i amb qui ha volgut. El que és nou és que aquestes circumstàncies siguin més generals que abans, i noves per a moltes generacions.

L'avinentesa que se’ns presenta convida a la reflexió sobre tot tipus d’usos i costums, d’idees i pensaments, de desitjos i de somnis, de valors de vida. El món ens ha abocat a una mena de precipici que ens ha obligat a posar el fre

També és nova la idea que un mal tràngol ens pot arribar en qualsevol moment; és a l’aire que respirem, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Aquesta preocupació és una mica curiosa, malgrat la situació, perquè de sempre que ens podem morir, o emmalaltir, en qualsevol moment —de fet, en molts casos només és un instant el que fa que de ser-hi passem a no ser-hi—,  però hem viscut d’esquena, molt habitualment, a aquesta realitat. Ja em sembla bé desdramatitzar el nostre final i això no és pas un al·legat a favor de la inconsciència o la frivolitat. El que no em sembla gens bé, gens sa, és que la por ens tenalli el coll. Hem de donar un altre sentit al que està passant, més enllà d’intentar passar-ho sense incidències, si més no greus.  

Hi ha diverses veus que diuen que aquest ha de ser un Nadal per a la introspecció; no ho sé. No sé com ha de ser; però l’avinentesa que se’ns presenta, sens dubte, convida a la reflexió sobre tot tipus d’usos i costums, d’idees i pensaments, de desitjos i de somnis, de valors de vida. El món ens ha abocat a una mena de precipici que ens ha obligat a posar el fre. La realitat que ara ens envolta, per moltes més raons que només el coronavirus, no ens permet seguir vivint amb l’automàtic posat; perquè tot ara ha de passar per seguir un camí diferent, per força o per tria conscient, o per ambdues coses. Hi ha qui s’entesta a no perdre el seu món i seguir vivint la vida com ho feia fins ara; però no em sembla una bona solució. No per res, perquè implica més una fugida endavant que una presa de consciència del moment en què som.

Aquesta presa de consciència serà diferent per a cada un o una de nosaltres, i és molt important que sigui així: defugim de tots els intents, del tipus que siguin i sota les bones raons que sigui, d’uniformitzar-nos. Que faci fred a fora no vol pas dir que n’hagi de fer als nostres cors: recordem qui som, qui volem ser i com volem que sigui el nostre món. Depèn de nosaltres sempre, fins i tot quan no ho sembla.

Molt bon Nadal a tothom.