Les condicions del nostre país fan que es percebi més nítida l’escletxa entre la conversa pública —les columnes, les tertúlies, els pòdcasts, els tuits i assimilats— i la subterrània —els restaurants, les birres, els comentaris psicoanalítics sobre els actors que s’hi mouen, els whatsapps i tot allò que mai no es diu en obert—. Són dos plans que articulen qualsevol país del món. Però som un país petit i, poc o molt, les relacions entre els qui configuren la conversa general no redueixen la distància entre els dos plans, el públic i el subterrani, ans l’ageganten, perquè fa que dir coses sempre tingui conseqüències personals.

És molt evident en l’escenari polític. La visibilitat del pla subterrani depèn de la solidesa de les estructures de partit que procuren contenir-lo: ERC és un partit hermètic i Junts una casa de barrets. En l’escenari cultural passa, si fa no fa, el mateix. Dies enrere, Marina Porras explicava a Víctor Recort: “Al món del llibre tot està muntat a l’inrevés. Tothom assumeix, i sap, que hi ha una conversa pública i una conversa privada. Hi ha la conversa oficial, que marca a qui toca riure les gràcies, i llavors hi ha el que diu la gent en privat”.

Repetim irònicament que Catalunya és un poble com si no impliqués la veritat que ens converteix en els veïns que no diuen mai el mateix a la cua del pa i a la cuina de casa

El món del llibre és un destil·lat del país. La polèmica que encara orbita Consum preferent, el llibre de l’Andrea Genovart premiat per Anagrama, amb una frase en castellà cada cinc línies en català, n’és una projecció a càmera ràpida en què els actors públics es van endreçar per defensar les seves posicions. Hi havia una òbvia conversa subjacent que sostenia i amarava tota la conversa visible, marcada pels interessos laborals, les amistats literàries i les afinitats polítiques —en aquest cas, de militància lingüística—. Repetim irònicament que Catalunya és un poble com si aquests quatre mots no impliquessin la part de veritat que ens converteix en els veïns que no diuen mai el mateix a la cua del pa i a la cuina de casa. En tot això m’hi va fer pensar en Pep Antoni Roig, articulista de la casa, en adonar-me que ni essent ell amic meu havia pogut retreure-li que fes un article lloant The Tyets i un article criticant Genovart amb un mes de diferència.

En la voluntat de substituir la conversa pública per la privada hi ha sovint una radicalitat impostada que beu dels mateixos vicis que esclavitzen la conversa pública

Reduir la distància entre els dos plans no passa per la substitució de l’un per l’altre. En el que es diu de portes endins no hi ha, necessàriament, més veritat que en allò que es diu de portes enfora. Un bon exemple n’és Salvador Sostres. Volent ser un mirall de l’esquelet del país, ja no aconsegueix sostenir cap text sense falcar-hi mentides. En la voluntat de substituir la conversa pública per la privada i amalgamar els dos plans en un de sol hi ha sovint una radicalitat impostada que beu de la mateixa falsedat i els mateixos vicis que esclavitzen la conversa pública. Amassar ambdós plans així és prendre’ns un espai de pensament fiscalitzable des de les idees i és una altra victòria de Casablanca.

Hem de poder tenir una conversa pública en què faci menys por que et digui fill de puta l’escriptor que s’asseu a signar al teu costat, no perquè abans l’hagis insultat o pres l’amant, sinó perquè hagis preferit dir la veritat sobre el seu llibre abans que caure-li bé

Em sembla, però, que això no és excusa per a l’autocomplaença. Hem de poder tenir una conversa superficial més honesta —més lliure— que superi les condicions en què Catalunya surt a jugar: un país petit, reprimit políticament i cultural al llarg dels segles, amb la càrrega d’un esperit ferit i un dolor heretat que converteixen qualsevol esdeveniment en un joc d’escacs passiu-agressiu entre gent que no està disposada a dir les coses com les pensa si fer-ho no li reporta algun benefici personal. Hem de poder tenir una conversa pública en què una relació íntegra amb la realitat del país no sigui una creu. Una conversa pública en què faci menys por que et digui fill de puta l’escriptor que per Sant Jordi s’asseu a signar al teu costat, no perquè abans l’hagis insultat o pres l’amant, sinó perquè hagis preferit dir la veritat sobre el seu llibre abans que caure-li bé.

Fa molts anys que Catalunya és esclava d’Espanya però també en fa molts que ens ho fem venir bé per justificar-nos les tares. Ens hem convertit en una nació de toies que prefereixen tenir una relació tòxica amb la veritat i mantenir-la en silenci quan el preu és massa alt. Hem renunciat còmodament a la llibertat que la veritat dona. Per això la nostra classe política empresonada va posar els fills a fer campanya electoral. Per això Salvador Sostres, després de mentir, ha de fer un article sobre la seva filla o alguna senyora. Per això us he hagut d’explicar que en Pep Antoni és amic meu abans de fotre-li un clatellot. Per això va haver-hi escriptors que van defensar Genovart amb l’argument que “els atacs personals són intolerables”. Perquè quan la veritat ens incomoda, només ens queda el sentimentalisme.