No sé què llegeixo, així, en general, però ara mateix literatura en catanyol. Això és el que m'hauria agradat dir-li a Andrea Genovart dissabte passat, quan vaig anar amb el meu amic Pau Cusí a la "Festa del Consum Preferent" organitzada per la Llibreria Calders, rebatejada com 'La Caldis' per un dia. No vaig poder fer-ho perquè en aquell moment no estava encara llegint la seva òpera prima, Consum preferent, Premi Anagrama de novel·la en català 2023. Va ser una oportunitat perduda que he maleït durant tota la setmana, ja que després d'haver-me comprat el llibre i haver-lo llegit, em moro de ganes de felicitar Andrea Genovart per una narració original, plena de contundència i que he gaudit molt, però també de preguntar-li per què ha decidit espatllar-la escrivint el 15% del text en castellà. És a dir, naturalitzant de forma normal la llengua dominant que més mèrits fa per enterrar una llengua amenaçada com el català.

Esperonats pel fet que a l'anunci d'Instagram de la Calders hi deia que hi hauria birres, patatones i xerinola, el Pau i jo vam fer cap a la presentació del llibre, però en arribar-hi ens vam trobar que no hi havia cadires i que l'autora en qüestió estava punxant La Oreja de Van Gogh, Estopa o Rosalia a l'Spotify. Atordits i desorientats, vam començar a donar tombs i vam aprofitar per recomanar-nos els dos millors llibres que qualsevol català pot comprar aquest Sant Jordi: Contra el món, de Pere Antoni Pons, i Triomfador, de Joan Jordi Miralles. Dues obres que doten de grandesa la literatura catalana, cosa que desgraciadament no es pot dir de Consum preferent, per molt que el màrqueting anagramesc i el món radioprimaverasoundesc s'entesti a fer-nos-ho creure. Tot això encara no ho sabia aleshores, però, quan des del taulell Victor Garcia Tur, sempre elegant amb camisa per dins i aquella veu profunda de cantant de Manel acabat de llevar, va avisar-nos que la presentació del llibre no era convencional. "L'Andrea és aquí per respondre el que vulgueu preguntar-li".

La idea va semblar-me genial, com tota la resta del sarau. Dintre de recipients que imitaven carros de supermercat, per exemple, estaven a la venda i amb descompte especial tots els Premis Anagrama del passat. Vistos l'un al costat de l'altre, vaig pensar que el de l'Albert Forns explicant com se la pelava a una residència d'escriptors ianqui em va fer gràcia, perquè el Forns sempre és bo, però que és de llarg el pitjor dels tres llibres que ha escrit. Després, el de l'Anna Ballbona que em va durar vint pàgines, avorridíssim. El de la Tina Vallès, l'únic que no he llegit. Hi era Les possessions, de la Llucia Ramis, una novel·la fresca, amb idees i bon fons, possiblement el millor Anagrama que s'ha entregat mai. També el de la Irene Solà fent parlar animalons i núvols en aquesta mena de remake literari de Bambi ambientat al Ripollès. I per acabar, el Napalm al cor del Pol Guasch, possiblement l'enganyifa més grossa de la literatura catalana d'aquest segle juntament amb aquell bunyol del Victor Amela que va guanyar no sé quin Llull. Veient aquesta trajectòria, un servidor va celebrar amb entusiasme que l'any passat l'Anagrama quedés desert, ja que regalar 12.000€ a algun estafador mai no és una bona idea, per això mateix Consum preferent va suscitar-me des del primer moment encara més curiositat.

Com que la presentació era l'antipresentació, ens vam demanar unes birres, vam picar un cocteleo Frit Ravich que amablement va oferir-nos Isabel Sucunza i vam llegir la primera pàgina de la novel·la, on l'autora diu que "No sé què sóc, així, en general, però ara mateix en l'aigua". Al Pau no li va agradar gens, però. Literalment va dir que no entenia la frase. Jo, senzillament, vaig pensar que estava escrita amb una sintaxi que per res del món s'assembla a l'estil naturalíssim i versemblant que lingüísticament pretén tenir la novel·la en relació amb la ciutat on s'ambienta, ja que a la mateixa primera pàgina ja hi ha dues aparicions del castellà, i abans de la pàgina deu qualsevol lector podrà comptar fins a vint interferències del castellà escrites tal com raja, com si jo ara digués que l'autora pretén dir que la novel·la està escrita como la vida misma. Una aposta agosarada i sorprenent, vaig pensar, sobretot si s'escriu així com ho he fet jo, sense cursives. La curiositat encara se'm va aguditzar més quan va aparèixer a la llibreria el David Caño, col·lega i gran poeta, i va dir-me que la novel·la era interessant perquè pretén construir una literatura urbana en català fent parlar la protagonista tal com parla algú de trenta anys avui, és a dir, en un català cada vegada menys correcte i castellanitzat.

"A Juli Vallmitjana també se li van tirar a la jugular per escriure un català poc normatiu i perifèric fa cent anys", va dir-me. Jo li vaig comentar que el problema, crec, és que tota la novel·la urbana que s'ha escrit a Barcelona en els darrers cinquanta anys, a grosso modo, l'han escrit en castellà. "Vull Casavellas, vull Kikos Amats i vull Miquis Oteros en català i parlant de Barna", ens va dir al Pau i a mi mentre nosaltres, sota aquell grafiti amb la W del Watusi que hi ha a la Calders, assentíem el cap dient que sí. Nosaltres també ho volem, però si alguna cosa tinc clara després d'haver llegit Consum preferent és que el llibre de Genovart no és aquesta novel·la urbana que esperem. És una narració sense trama. Un monòleg febril, intens i ple de reflexions a doll que, com la protagonista del llibre, semblen un vòmit intel·lectual de l'autora de l'obra. En resum, la novel·la planteja un conflicte interessant: el de la seva protagonista contra la necessitat d'identificar-se amb alguna cosa. Ara bé, si el conflicte d'identitat que pateix l'Alba, la prota del llibre, pretén ser una analogia del conflicte d'identitat que pateix la ciutat de Barcelona, el llibre no ho plasma bé.

No ho plasma bé perquè si Barcelona parlés, ho faria indistintament en català i en castellà, evidentment, però també en italià, en urdú, en panjabi, en mandarí, en amazic, en romanès o en qualsevol altra llengua que parlen centenars de barcelonins i que Consum preferent no recull, a part d'alguna presència mínima de l'anglès i el francès. Per tant, que la protagonista de l'obra digui cada dos per tres frases fetes, paraules i expressions en castellà allà on podria fer-ho en català és un exercici curiós i lloable per fer una literatura hiperrealista, igual com Pitarra o Antoni Vilanova ja van fer fa més d'un segle i mig quan volien expressar 'el català que ara es parla' a les seves obres, però és un exercici que com a artefacte literari no funciona, cansa, és imparcial i sobretot està mancat de sentit. Per això aquesta setmana mig Twitter Catalunya se li ha llençat al damunt, ja que experimentar lingüisticament per exposar la realitat social de casa nostra, com bé han fet Jordi Cussà, Guillem Sala, Marta Rojals o Julià de Jòdar, no és fàcil. En un àudio de Whatsapp, en una conversa de bar o fins i tot en un article jo també puc colar-hi finde, puc dir algo en comptes de quelcom i puc optar per escriure joder, però amb la situació cultural que viu el país, qualsevol escriptor hauria d'adonar-se que no está el horno para bollos com per anar escrivint novel·les on es normalitzi el bilingüisme tal com acabo de fer ara mateix, ja que fer-ho no és casual, sinó causal.

Com em deia ahir la meva amiga Júlia Ojeda, crítica literària i bona estudiosa de la matèria, una cosa és pretendre ser Foster Wallace o Thomas Bernhard i rebentar la llengua per plasmar que és una causa més de la descomposició del neoliberalisme, i una altra, que és el que li passa a Consum preferent, és acabar castellanitzant de manera impostada i poc genuïna un llibre teòricament en català. Per això dissabte passat, quan vaig sortir de la Calders sense haver entès res del que hi havia viscut a dins, vaig tenir ganes de descobrir si el llibre seria una obra mestra a l'estil Carrer Marsala del Bauçà o una boutade generacional més. Confesso que ara com ara encara no ho sé, però sé que ahir, rodant per feina a La Llibreria de Perpinyà, l'única íntegrament en català de la ciutat, vaig veure com una noia agafava la novel·la, la fullejava i la tornava a deixar. Encuriosit, vaig dir-li que era un llibre entretingut i amb un monòleg frenètic ple d'idees políticament incorrectes, però irregular i imperfecte. Ella em va dir que el problema no era aquest. El problema, per a un lector rossellonès i que no domina el castellà, és que el llibre era il·legible i feixuc. Va ser aleshores, en aquell moment, quan vaig entendre que a la festa d'Andrea Genovart jo m'ho he passat teta, però és una festa que no es ben bé literatura catalana, sinó literatura catanyola, ja que només pots gaudir-ne plenament, malgrat la cervesa i els snacks, si coneixes una altra llengua que no és el català.