He escoltat la nova cançó dels The Tyets i he recordat la vegada que van prohibir-me assistir a un casament amb espardenyes de set vetes. No m’ho va impedir la Guàrdia Civil, ni tan sols la meva mare, sinó la núvia del casori i ara ja exdona d’un bon amic. Com sempre que cal vestir-se de gala entre els mesos de maig i octubre, vaig decidir abillar-me amb unes set vetes de color grana per assistir a la cerimònia, que se celebrava a Sevilla. Feien joc amb l’outfit que duia, de color vermell robí, pantalons de pinça amples, americana botonada i camisa blanca. El dia abans de tot plegat, però, fent unes copes a la Lonja del Barraco, a la vora del Guadalquivir, la xicota del meu amic va entrar en còlera quan vaig gosar comentar que l’endemà aniria sense corbata i amb espardenyes. Va dir-me que existia un dress code específic pel casament i amb afecte, però amb contundència, va dir-me que “estamos en Sevilla, ¡no vas a ir vestido como si fueras a bailar sardanas!”.

Aquella nit vaig sentir-me com mossèn Cinto Verdaguer quan va anar a recollir els Jocs Florals de Barcelona amb espardenyes, barretina i faixa, despertant la riota malèfica dels assistents al Saló de Cent. Un servidor no va tenir valor de fer com ell, però, per això l’endemà, mentre passejava per Sevilla buscant un calçat apte i una trista corbata, vaig trair lleugerament el lloc d’on sóc, que és la pitjor manera de trair-se a un mateix. Finalment vaig comprar-me unes sabates negres, lluents i de punta fina que m’atorgaven un aire a mig camí entre comercial de Tecnocasa i narcotraficant napolità amb negocis al port de Marsella. La corbata, que també era d’imperatiu legal per ser present al casament, va acabar-me de deshumanitzar del tot. La meva persona era de cos present allà, però jo, vestit com un cap de planta d’El Corte Inglés, no era aquell. “Yo es otro”, vaig dir-li citant Rimbaud a una simpàtica amiga de la núvia amb qui vaig fer unes ballarugues mentre cantàvem a cor què vols algun hit de Café Quijano, però ni ella em va entendre ni a mi aquelles sabates em deixaven ballar de tant mal com em feien els peus. I de tant mal com em feia l’ànima.

En un món cada vegada més globalitzat i on tot és cada cop més uniforme i menys genuí, mantenir vius els elements més autèntics de la nostra identitat és tan contracultural que acaba esdevenint modern

M’hauria agradat escoltar el nou single dels The Tyets amb ella, de fet, per explicar-li que el so d’una cobla em pessiga el cor igual que a ella deu abraonar-li l'esperit un cante jondo en algun tablao flamenc. Evidentment no condueixo el cotxe escoltant una playlist de La Principal de La Bisbal, però quan sento una sardana hi ha alguna cosa que es desperta dins meu, potser perquè la música és com la pluja: remou i aviva les arrels. En un món cada vegada més globalitzat i on tot és cada cop més uniforme i menys genuí, mantenir vius els elements més autèntics de la nostra identitat és tan contracultural que acaba esdevenint modern, per això Coti x coti és més que una cançó i més que un videoclip, igual com ho va ser en el seu moment El dolor de la bellesa de Roger Mas amb aquell brutal acompanyament de la Cobla Sant Jordi, un autèntic himne tel·lúric contemporani. Si Woody Allen deia que cada cop que escolta Wagner té ganes d’envair Polònia, jo cada cop que veig a Youtube aquell temasso en directe al Teatre Comarcal de Solsona tinc ganes de tornar a conquerir Sicília, Nàpols i aventurar-me fins a Neopàtria.

Quan vam ser els reis de tot, de fet, en el dia més important de la història de Barcelona, Montserrat Caballé i Josep Carreras van dir ‘Hola!’ al món calçant unes espardenyes de set vetes i cantant la sardana Benvinguts mentre un centenar de sardanistes ballaven agafats de la mà en plena cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, però trenta anys després es fa difícil imaginar-se una situació idèntica si allò es repetís. Ara que els anuncis de cervesa els protagonitzen joves segadors de Ponent que diuen viure mediterràniament, potser la cançó de The Tyets serveix perquè algun publicista dels que cobra més que jo s’adoni que per fer anuncis sobre mediterraneïtat, siguin amb pagesos o amb pijos fent paelles vora el mar, cal incloure-hi gent amb espardenyes d’espart, com Dalí quan prenia el sol amb set vetes a Cadaqués. És més, qui sap si la cançó de Coti x coti acabarà servint perquè aquest estiu algun dels festivals patrocinats precisament sempre per la mateixa marca de cerveses es trobi amb un fotimer de joves calçant espardenyes, ja siguin del model de carreter, de taverner, les valencianes, les de Valls o les d’estil igualadí, personalment les meves preferides.

Sense símbols propis, una tribu deixa de ser una tribu, però només hi ha una manera que aquests símbols siguin respectats i no es vegin com una mera anècdota ridícula, folklòrica i xarona digna de quatre friquis: defensant-los, reivindicant-los i, sobretot, naturalitzant-los

Si això passés, voldria dir que encara queda gent que no s’avergonyeix del racó de món on ha nascut, ja que fer una cançó com Coti x coti per a un grup urban de reggaeton en català és un risc tan gran com pretendre anar amb set vetes a un casament andalús, però també una necessitat. Sense símbols propis, una tribu deixa de ser una tribu, però només hi ha una manera que aquests símbols siguin respectats i no es vegin com una mera anècdota ridícula, folklòrica i xarona digna de quatre friquis: defensant-los, reivindicant-los i, sobretot, naturalitzant-los. És a dir, fent el contrari del que jo vaig fer aquell cop a Sevilla. És així com un dia, de sobte, Lauren Bacall fa com Dalí i apareix a pel·lícules de Hollywood com Cayo Largo amb espardenyes lligades al turmell, igual que anys després fa Yves Saint-Laurent, apostant per incorporar el nostre calçat nacional al món de la moda després d'haver-se enamorat d’unes espardenyes de la firma Castañer. No és casualitat, doncs, que a Nova York, avui, hi hagi sabateries on les set vetes que portava mon avi per collir enciams de l’hort costen 140 dòlars i tenen per clientes a Gwyneth Paltrow, Penèlope Cruz o Scarlett Johansson.

Ni cap d'aquestes dives sap ballar sardanes ni jo sé si al proper Canet Rock de torn hi haurà milers adolescents renunciant al perreo, agafant-se de la mà per fer una rotllana i deixant al centre una pila amb ronyoneres o tote bags per posar-se a ballar sardanes amb els braços aixecats, però sé que els The Tyets han fet, a la seva manera, el mateix que va fer Verdaguer fa un segle i mig, el mateix que va fer Miró pintant un quadre com La Masia o el mateix que va fer Carla Simón fa un any a la Berlinale amb Alcarràs: dir ben alt, i a la seva manera, que no hi ha res més universal que el que és local. Per això, des d’aquelles noces casposes a Sevilla, dec haver-me comprat ja dos o tres parells d'espardenyes més, tots de colors diversos. Uns, fins i tot, sense vetes al turmell i que van fer-me a mida a Vilafranca abans de l'últim casament al que he assistit. Per aquest motiu avui m’agradaria tornar anys enrere, tornar a aquell casori en una venta de Villanueva del Ariscal, petar-me el dress code, anar-hi amb espardenyes i al ballar amb aquella noia, quan em preguntés per què porto un calçat de pagès, arremangar-me el camal del pantaló mostrant-li el meu peu i dir-li “yo soy eso”. Quan em preguntés per què no porto corbata, dir-li “yo soy así”. I quan em preguntés d'on sóc, treure el mòbil, posar-li el videoclip dels The Tyets, assenyalar-li amb el dit la pantalla del mòbil i dir-li “yo soy de aquí”.