Amb tot el que està passant al món, que sembla que determinarà les nostres vides i les dels nostres fills i nets, les qüestions locals immediates perden interès. Sobretot quan arriben com un déjà-vu d’assumptes tan repetits com és el debat del finançament autonòmic, que va de xifres difícilment precisables a priori i a més sense pressupostos aprovats. La qual cosa converteix el debat en un festival de propagandes, a favor o en contra, on la veritat no existeix i, en tot cas, faria nosa. Es comprova fàcilment amb les posicions hiperbòliques de partidaris i contraris. A Espanya, PP, Vox i el president socialista de Castella-la Manxa agiten la catalanofòbia; Sánchez i Montero responen que el model és el millor no pas per Catalunya sinó per tota Espanya, i ERC i PSC s’autocondecoren amb la medalla de la resignació al possibilisme.

La circumstància era excepcional, amb un govern espanyol més necessitat que mai dels suports catalans per sobreviure, i els representants catalans no han estat capaços d’aconseguir el concert econòmic, que és el que van prometre com a contrapartida principal al suport a la investidura de Pedro Sánchez

El que no és mentida i d’entrada ha quedat meridianament clar del pacte Sánchez-Junqueras és que no hi ha canvi de sistema i que Catalunya continuarà formant part del règim comú, no com Euskadi i Navarra. Per tant, Catalunya continuarà depenent  absolutament de la Hisenda estatal, és a dir, tot el contrari del que reclamaven i fins i tot prometien les forces sobiranistes quan van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Vicens Vives ja va escriure sobre la “impotència coercitiva” dels catalans, que ara ha quedat prou en evidència i amb efectes, si més no, per a una generació. La circumstància era excepcional, amb un govern espanyol que depèn més que mai dels suports catalans per sobreviure. La possibilitat del concert econòmic per Catalunya era ara o mai, i ha guanyat el mai. Els encarregats de defensar els interessos dels catalans no han estat capaços d’aconseguir el que ells mateixos van posar com a contraprestació principal del seu suport, vol dir que no ho aconseguiran mai, almenys aquests representants i amb aquest estatus de funcionament polític i parlamentari.

S’anuncien amb grans titulars a portada que Catalunya rebrà amb l’actualització del sistema 4.700 milions més del que rebia fins ara. Cap ciutadà està en condicions d’esbrinar que hi ha de cert i de fals en unes xifres que són teòriques i que han de sorgir d’una fórmula polinòmica discutible fins i tot pels catedràtics d’Hisenda Pública. Només el càlcul de l’anomenada “població ajustada” ja genera lògica controvèrsia. Per Catalunya, no compten els 8 milions ni l’impacte específic de la immigració. Així que la xifra de 4.700 milions pot semblar espectacular, però menys si és tot el que es pot aconseguir 17 anys després de la darrera reforma. I es poden fer comparances realment odioses. Una comissió d’experts —tècnics, no polítics— ja va fer ja fa un temps un informe segons el qual el sistema sanitari català pateix un infrafinançament crònic que requeriria un esforç inversor de 5.000 milions anuals. Així que no sembla que amb els 4.700 hàgim d'anar gaire sobrats. Cal destacar que ha demostrat la seva independència de criteri, sent com és un referent de l’establishment, el president de la patronal Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, deixant clar que l’acord és per a Catalunya «insuficient». I tan insuficient que continuarà compensant el dèficit sotmetent els catalans a la pressió més alta de tot Espanya i part de l’estranger.

D’altra banda, ja tenim prou antecedents per saber que els anuncis de pluja de milions sempre tenen un objectiu propagandístic que després mai no es compleixen. D’entrada, el resultat de l’aplicació del model depèn fonamentalment de la recaptació fiscal. Evidentment es poden fer previsions, però sempre serà un exercici teòric fet amb molta antelació. I qualsevol incidència global pot alterar les previsions. Ara mateix, suposant —que és molt suposar— que el nou sistema s’aprovarà al Congrés i superarà tots els tràmits, no queda gaire clar com es podrà aplicar sense pressupostos, però sobretot tampoc no se sap quin govern l’aplicarà. Ja va passar en temps del govern Aznar, que va cedir impostos a les comunitats autònomes com no s'havia fet mai i, a continuació, va abaixar les tarifes dels mateixos impostos, amb la qual cosa les comunitats a penes van guanyar res i Aznar va rebre l’ovació dels contribuents més rics, la majoria instal·lats a Madrid. Pel que fa a aquest nou model, en el millor dels casos ens n'anem al 2027, any electoral, si és que Pedro Sánchez no es veu obligat a convocar aquest mateix any.

Cap govern espanyol ha tingut gaires ganes d’actualitzar el sistema de finançament autonòmic perquè sempre és un sudoku complicat que l'obliga a augmentar el pastís a repartir perquè ningú s’ofengui i l’obliga a arribar a acords bilaterals amb comunitats, partits i partidets que, a més, sovint es resolen comprant el vot favorable amb assumptes allunyats de la qüestió de fons: una altra llei, una subvenció, el traspàs d’un edifici, alguna concessió als amics... o, com sovint passa a Catalunya, amb la cessió del protagonisme mediàtic. Abans era CiU qui “arrencava” milions a l’Estat per acabar rondinant la setmana següent. Després va ser Montilla qui va aconseguir “el millor sistema de finançament de la història”, que és quelcom que s’obté només amb un euro més que l’anterior. I  ara és Oriol Junqueras qui es retrata a la Moncloa com l’interlocutor català en comptes del president de la Generalitat, la qual cosa també té el seu què.

Junqueras està resignat i no té cap més alternativa que donar suport als governs de Pedro Sánchez i Salvador Illa per anar tirant, mentre que els de Puigdemont no es volen resignar; no tenen arguments per donar suport, però tampoc en trauran cap rendiment, del bloqueig del sistema, més aviat el contrari

Així que no cal perdre el temps en la qüestió de fons, perquè tot respon a estratègies polítiques molt de curta volada. Pedro Sánchez no sap si el nou sistema arribarà a bon port i probablement tant li fa. Necessitava una iniciativa de debat que reforcés la candidatura socialista de Maria Jesús Montero a les eleccions andaluses i havia de fer algun gest perquè Esquerra Republicana pugui fer veure a la seva clientela que la seva actuació té alguna utilitat. Al capdavall, ERC no té cap altra alternativa que mantenir el suport als governs de Pedro Sánchez i de Salvador Illa. Exercir de crossa dels socialistes no és un paper gaire brillant, però no té cap altre remei, i de pas obté notorietat mediàtica (Rufián) i algunes quotes de poder per anar tirant.

Per la seva banda, Junts per Catalunya no té arguments per donar suport a la reforma del finançament, atès que perpetua la dependència catalana de la Hisenda estatal, però això és en termes ideològics. En termes pràctics la posició resultarà molt incòmode. La pressió política i mediàtica ja s’ha vist aquesta setmana que serà brutal, perquè mediàticament és molt fàcil fer entendre a la gent, com feia en Pujol, que és millor una mica més que no res. Certament, des de llavors no s’ha avançat gaire. Després de tot el que ha passat, estem com estàvem al segle passat. Ara Junts haurà d’expressar el seu rebuig i presentar un projecte alternatiu, deixar clara la seva postura, però participar del bloqueig al sistema amb PP i Vox també té riscos. No fer ni deixar fer no ha tingut mai gaires partidaris a Catalunya; només cal mirar la CUP.