És en moments com aquests, quan les cobaies s'han escapat de la gàbia i han entrat a matadegolla a Israel, que paga la pena recordar que el president israelià Yitzhak Rabin va morir assassinat per un ultranacionalista jueu contrari als Acords de Pau d’Oslo.
L'assassí era un tipus educat en una ieixivà, una mena de madrassa però jueva. No cal dir, des d'aquell magnicidi, de la proliferació de partits religiosos. De barris sencers d'ultraortodoxos com Mea Sharim. Israel pot ser admirable. Però el país dels jueus també és això. I cada vegada més.
Hamàs és una audaç organització islamista que manté la voluntat fundacional de destruir l'estat d'Israel i que es defineix per propugnar una societat teocràtica i autoritària. I Netanyahu és un tipus determinat a colonitzar tota Cisjordània.
De Rabin vam passar a Sharon que ja es va significar per la seva duresa, per la seva fatxenderia. Però res, sempre es pot caure més baix.
Tot el que ha emergit després, per una banda i per una altra, ha estat per l’extrem. Hamàs és una audaç organització islamista que manté la voluntat fundacional de destruir l'estat d'Israel i que es defineix per propugnar una societat teocràtica i autoritària. I Netanyahu és un tipus determinat a colonitzar tota Cisjordània. Fins tot aquesta llenca de terra que és Gaza que si fa no fa no és més gran que el terme municipal de Tremp. No hi ha cap voluntat de reconèixer un estat palestí sinó tot el contrari quan es promouen assentaments a tort i a dret.
Sorprèn veure com davant aquest escenari, es manifesten a Catalunya posicions tan maniqueistes. Sigui en favor d'uns o d'uns altres. Algunes de sionistes, tenen explicació poc confessable. Encara que prou evident. Altres, semblen adhesions vocacionals cap a causes perdudes. Per cert, molt catalanes.
La guerra seguirà eternament. Amb un cost humà desigual. Però seguirà perquè les posicions de força s’han imposat a tota raó. I a tota ponderació.