Al llibre L’Onze de setembre, Santiago Albertí descriu l’actitud de Villarroel i Casanova durant el vespre del dia 10, quan “l’assalt era ja imminent, i que es produiria, en cas d’aclarir-se el temps, durant aquella nit o la matinada següent”. Unes hores greus on, tot i els dubtes, mantenen la decisió de resistir. Aquest record i les sensacions que evoca el vespre em fa pensar que és encertat que el Parlament faci el seu acte i el president el discurs institucional el dia 10.
Si busquem coherència institucional entre un esdeveniment i l’altre, enguany no n’hi ha. Les declaracions a TV3 del president Rull, explicant per què ha fet instal·lar la bandera més gran de Catalunya a la façana del Parlament, ho expliquen: “soc el president del Parlament d’una nació històrica, no soc el president d’un parlament d’una comunitat autònoma”. Aquest és l’element que va marcar, marca i marcarà la política catalana fins que Catalunya sigui un estat o desaparegui. Perquè si et reconeixes nació, no pots acceptar mai que una altra nació et sotmeti. Si et sents comunitat autònoma i pel que sigui ostentes la presidència d’aquesta nació, el discurs que et surt per la Diada nacional no arriba ni a sis minuts.
Recordo fa uns mesos, quan es preparava la cimera de presidents autonòmics a Barcelona, que a la tertúlia de RAC1 on jo participava, van entrevistar el conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau. Segons com, no entenia el que deia. Quan me’n vaig adonar, vaig quedar gelat. El conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, quan en aquella entrevista deia “país”, “el nostre país” o “pel nostre país”, no es referia a Catalunya, es referia a Espanya… sis minuts.
Centrar Catalunya en la gestió de determinades qüestions vol dir deixar de defensar els drets de Catalunya com a nació
Sis minuts que haurien pogut ser menys si en lloc de dir “la participació plena de tots els actors escollits pels catalans i catalanes” s’haguessin atrevit a dir “que s’apliqui l’amnistia al president Puigdemont i Oriol Junqueras” per exemple. O si en lloc de dir “dins el marc legal i institucional que ens hem atorgat” s’hagués atrevit a dir que “el límit de l’autogovern és la Constitució espanyola”. O si en lloc de dir una “Catalunya centrada” hagués dit “Catalunya censurada”.
Quan el president diu “normalització política després del procés”, vol dir que s’ha d’acabar la reivindicació nacional. Demanar els “recursos que ens toquen” per l’estat del benestar i “contribuir a la prosperitat compartida amb la resta d’Espanya”. Centrar Catalunya en la gestió de determinades qüestions vol dir deixar de defensar els drets de Catalunya com a nació. Això és el que va demanar el president Illa en el seu discurs de la Diada: centrar Catalunya, censurar Catalunya.
Per això, durant un discurs que no va arribar als sis minuts, va parlar d’incendis, de canvi climàtic, d’Europa i la Unió Europea, de Palestina, de pluralitat, de Catalunya, del marc legal i institucional “que ens hem atorgat”, d’intolerància, de cultura i llengua catalana, d’institucions, “de contribuir a la prosperitat compartida amb la resta d’Espanya”, d’habitatge, d'autogovern, d’”actors escollits pels catalans”, d’unitat de les forces catalanes, d’estat del benestar, de seguretat, de prosperitat, d'habitatge, de família, de recerca, d'universitats, d'empresa, d'esforç, d'esperança i de civisme. Si centrar es refereix a fixar l’atenció en algun punt concret, aquest discurs no en seria el millor exemple. I tot dit en 6 minuts.
No es va centrar en l’amnistia. No es va centrar en la sentència del TSJC sobre el català a l’escola. No es va centrar ni tan sols en la seva proposta de nou model de finançament. No va centrar Catalunya, va censurar Catalunya.