La salut del català és el problema més important i més banalitzat de la democràcia espanyola des de les primeres eleccions constituents de 1977. El pecat original d’Espanya és que les elits catalanes van supeditar l’idioma del país a les dinàmiques de l’imperi per poder fer diners fàcils. Mentre l’imperi va funcionar el problema lingüístic va quedar tapat sota una capa de lògiques polítiques més o menys superficials, sostingudes per interessos immediats molt lucratius. A pesar de l’èxit popular de la Renaixença, les elits catalanes encara van expulsar els Borbons i van impulsar el Sexenni Democràtic bàsicament en castellà.

El català agafa força i es modernitza quan Espanya perd les colònies i, sobretot, quan Catalunya accepta que la derrota de 1714 és definitiva, i que Castella no cedirà mai el monopoli de l’Estat. La diferència entre els voluntaris de Prim i els revolucionaris de la Setmana Tràgica —o els veterans de l’Àfrica que es tatuaven Abd del-Krim al braç, uns anys després— és bàsicament aquesta. En el moment que queda clar que Espanya serà sempre un projecte castellà, els catalans es refugien en la seva llengua i miren d’influir a Madrid fortificats al Principat. D’aquest replegament en surten alguns dels artistes més admirats del món i també la idea del país —i de l'Estat— que encara tenim.

Franco va intentar restituir el vell equilibri prohibint el català i promovent unes onades migratòries que van desfigurar la cohesió social i la memòria col·lectiva del país. Tot i així, de seguida es va veure que darrere la llengua hi havia una força més profunda i Catalunya va liderar l’antifranquisme i va empènyer Madrid a constituir l’Estat de les autonomies. El cop d'estat de Tejero, i les bombes que els nostàlgics del feixisme van posar a casa de Joan Fuster, van ser el cant del cigne de l’imperialisme castellà. El 23-F va frenar el desplegament autonòmic, però des de llavors l’Estat no ha fet altra cosa que intentar compensar, amb l’acaparament de recursos econòmics, la decadència cultural, militar i demogràfica de Castella. 

El creixement desorbitat de Madrid és la prova més clara de l’esforç que l’Espanya castellana ha fet per canviar les armes pels diners. L’imperialisme militar ha deixat pas a l’imperialisme econòmic disfressat d’homogeneïtat sociolingüística. El procés d’independència no va començar perquè el català estigués en perill, sinó, més aviat, perquè la impossibilitat de fer grans negocis en català posava el país en perill. L’explotació turística que vivim des de l’aplicació del 155, o el numeret que VOX i el PP han fet votant l’annexió d’Alacant als territoris de parla castellana, no deixen de confirmar aquest fet. Si els catalans volen guanyar diners —pensen a Madrid— que es prostitueixin fins a perdre els calçotets, que després ja els vestirem.

L’Espanya castellana intenta preservar els darrers monopolis que li queden disfressant-los de liberalisme i democràcia

L’Espanya castellana intenta preservar els darrers monopolis que li queden disfressant-los de liberalisme i democràcia, però perd un llençol a cada bugada. L’esquerra de Pedro Sánchez mira d’aprofitar les impostures carnavalesques que provoca la decadència del món castellà per guanyar ressorts de poder dins de l’Estat. La lluita pels diners va agreujant el descrèdit general. L'anomenada lengua común produeix monstres cada cop més especulatius, i més malestar en els països de matriu catalana. Els bascos tenen tradició de fer negocis en castellà perquè el seu idioma no té darrere una gran història comercial i literària, però a mesura que l’euskera guanyi força ja veurem què passa. 

Madrid no vol que el català sigui una llengua de mercat, però tampoc no vol que Catalunya sigui independent, perquè de les dues maneres Castella perdria les prebendes del temps de l'imperi. El numeret d’Alacant no canvia gaire cosa, a banda de recordar a tothom, una vegada més, que el català i el valencià són la mateixa llengua i que comparteixen una història anterior a la formació política d’Espanya. La llengua catalana tindrà cada vegada més tendència a reunificar-se i Madrid tindrà cada vegada més problemes per justificar el dret de cuixa que la cultura castellana exerceix sobre el repartiment de la riquesa de l’Estat.

No sé si calen dades, però el pes de Madrid en el PIB espanyol ha crescut un 32 % en els últims 40 anys. La Barcelona històrica, en canvi, s’ha convertit en un parc temàtic castellanitzat que rep més de 12 milions de visitants a l’any. El País Valencià ha patit una tragèdia pròpia de país tercermundista i els mallorquins comencen a ser un exotisme a casa seva. Tots els països catalans estan plens de bars de baixa qualitat que serveixen per fer diners ràpids, estabornir l’enginy dels joves i justificar la importació de mà d’obra barata. Potser la pregunta no és si Madrid ens roba, sinó si el desgavell actual seria possible en una Catalunya independent o en una Espanya on el català estigués tan promocionat i protegit com el castellà.