Mart exerceix sobre nosaltres una estranya fascinació. Durant dècades del segle XX, els possibles extraterrestres eren anomenats marcians, segurament perquè pensaven que al planeta roig hi podia haver vida intel·ligent i serien els primers a contactar amb nosaltres, els terrestres. Tant mitològicament com astronòmicament, Mart ha sigut el nostre alter ego, el nostre Mirall Vermell (com bé es titulava una fantàstica exposició que es va fer al CCCB fa un temps). Les primeres sondes d’exploració espacial han passat per Mart, i d’ençà que el robot motoritzat Perseverance hi va aterrar, s’estan recollint mostres i dades cabdals per a comprendre el sistema solar, la formació de la Terra i el sorgiment de la vida. No sabíem els noms de la geografia marciana, però ara tots reconeixem el nom que va contenir un llac, actualment sec, on les imatges ens mostren clarament els senyals curvilinis de rius i d’un delta fòssils, però que fa milions d’anys devien contenir aigua líquida fluent. De fet, una bona part dels estudis estan dirigits a analitzar si s’hi poden identificar restes d’organismes biològics, com ara estromatòlits (tal com us vaig explicar en un altre article).
Comprendre la geografia de Mart des de la Terra no és tan fàcil com sembla, ja que només s’obtenen imatges i dades locals, que cal interpretar des de la Terra i donar-les context. Pel que fa als rius fòssils marcians, es parla més aviat de paleocanals. Així, doncs, sabem que a la vida geològica de Mart hi ha hagut aigua a la superfície en el passat, però ¿podem saber si Mart va tenir règims fluvials i cicles hídrics de llarga durada, amb temporades llargues de meteorologia i temperatures més estables o si, per contra, van ser intermitents i curts, amb règims de temperatura i clima àrid o semiàrid més extrems? Aquest punt és important, perquè hi hagi oportunitat que sorgeixi la vida es necessita no només aigua, sinó que l’aigua líquida “existeixi” un temps suficient per a permetre l’evolució de formes vives. Per a explicar-vos una mica com podem saber alguna cosa més d’aquests rius sense aigua de fa milions d’anys, no cal anar a Mart. Ens podem quedar a la Terra i analitzar la geografia del nostre planeta. Per això anirem prop de Casp, de la mà d’un geòleg (Dr. José Luis Cuevas) que ha fet la seva Tesi doctoral estudiant els antics rius que fluïen pel sud de la Conca de l’Ebre, abans que el mateix Ebre existís, i que m’ha cedit part del seu material científic per a fer-vos-en cinc cèntims.
Amb les seves paraules, “entre Casp i Alcanyís s'estén un paisatge de pendents suaus, sec, amb camps de cereals separats per matollars i boscos de savines i pins… Caminant per aquest paisatge veurem que hi ha molts turonets allargats, amb carenes formades per gresos i vessants formats per llims i argiles de tonalitats vermelloses i ocres. Si pugem a algun d'aquests turonets, ens adonarem que formen com una mena de cordó de gres, molt allargat”. I segurament, a ull de dron, o millor si anéssim amb un globus aerostàtic o una avioneta a baixa alçada, podríem distingir clarament que aquests cordons de gres s’allarguen, serpentejant, i es connecten, com fideus. Us adjunto una imatge tridimensional (teniu l’enllaç interactiu aquí) per veure com un grupet d’aquests turons, amb rocs i matolls, sobresurten com cintes sinuoses entremig dels camps de conreu.
Què són aquests turons? Són paleorius o rius fòssils invertits exhumats, és a dir, són les restes que ens indiquen on hi havia els antics rius dins d’una conca fluvial o lacustre, fa milions d’anys. Com pot ser això? Estem acostumats a veure que els rius excaven i erosionen el terreny, fan valls i no pas carenes, i aquí els veiem invertits!
L’explicació és relativament senzilla. Tot i que la nostra intuïció ens pot suggerir el contrari, els rius no sempre circulen encaixats en una vall. Penseu, per exemple, en el tram final de l’Ebre. Aigües avall d’Amposta, l’Ebre circula encaixat entre els seus propis sediments, formant el Delta. A la llera transporta i diposita sorres, i durant les crescudes desborda llims i argiles. Al llarg del temps geològic, les sorres acaben transformant-se en roques de gres, dures i resistents a l’erosió. Aquestes roques de gres queden encaixades entre els llims i argiles procedents de successius desbordaments. Degut als moviments de l’escorça terrestre, els sediments de les antigues xarxes fluvials poden passar a quedar exposats a l’erosió. Els llims i argiles, més tous, seran fàcilment erosionats, mentre que els gresos de l’antiga llera, més resistents a l’erosió, quedaran exposats en el paisatge com una mena de motlle en negatiu, sobresortint del terreny del voltant, fent un fil de carenes ondulant, connectades en forma de vano. Ja tenim un paleoriu amb un paleodelta invertit. En el cas de la conca de l’Ebre a la zona de Casp, es calcula que els antics rius van circular i dipositar sediments durant un període d’uns 6 milions d’anys el qual va finalitzar fa uns 23 milions d’anys. (Aquí trobareu un vídeo il·lustratiu i entenedor per a comprendre com es formen aquests relleus invertits dels paleorius, especialment dirigit a persones interessades, estudiants i professors de secundària)
De l’estudi dels paleorius i el seu material, se’n poden extreure moltes conclusions. Segons el règim de pluges i el clima, els rius podien anar més o menys plens d’aigua, amb èpoques intermitents, algunes en què els rius tenien molt cabal i altres, de sequera, que podien durar desenes de milers d’anys. Mesurant l’amplitud, profunditat dels paleorius i les característiques del sediment que els omplen, es pot calcular el flux de l’aigua i del sediment mitjançant diferents equacions. També es pot calcular en quin període de temps van formar-se i com van evolucionar durant milions d’anys. Aquest tipus de recerca també s’empra per a estudiar el transport de sediments als rius actuals, els deserts i les ribes costaneres i, per això, la portada d’aquesta setmana de la revista Nature està dedicada a un article científic de com es poden millorar les equacions per a calcular la mecànica del flux dels sediments i el seu efecte d’arrossegament i fricció, tenint en compte a més de la mida, la forma dels materials granulars. Així, doncs, l’estudi de les xarxes de paleorius del nostre planeta Terra, com ara la que hi ha prop de Casp ens dona molta informació. I ara, em preguntareu, i això que té a veure amb Mart? Doncs, com us podeu imaginar, els paleorius terrestres ens permeten analitzar i inferir gran quantitat de dades dels paleocanals de Mart, molts dels quals també són paleorius invertits erosionats i visibles, en aquest cas, segurament per l’erosió eòlica.
Us adjunto a continuació una imatge de satèl·lit que ens permet comparar la xarxa de paleorius de la zona de Casp, amb la dels paleorius de la regió d’Aeolis Dorsa a Mart. I podeu veure amb els vostres ulls l’extremada similitud.
És per això que els geòlegs i altres científics que estudien el planeta Mart, entre altres dades, estudien els paleorius de la Terra, per a extreure’n conclusions de com es van formar aquests rius i com devien evolucionar a Mart, fins a arribar a l’estat actual. En aquest cas, són encara molt més antics, estem parlant de fa un 3800-3500 milions d’anys (penseu que és, aproximadament, quan a la Terra van aparèixer els primers indicis de vida!). Els investigadors ara esperen les dades que anirà enviant el Perseverance sobre els paleorius que hi ha al cràter Jezero, per anar inferint noves conclusions.
No em digueu que no és emocionant pensar que, abans de mirar enlaire per a estudiar el planeta roig, hem de mirar primer a terra i comprendre bé el nostre planeta blau!