Quan jo era petita, m'agradava llegir i rellegir un llibre molt gran de contes que teníem a casa que contenia moltes de les històries fantàstiques de la cultura popular centreeuropea recollides pels germans Grimm. Molt abans que Disney descobrís el filó dels contes de fades, nans i princeses, molts de nosaltres ja coneixíem la història de la princesa que, en punxar-se amb un fus de filar el dia que va complir 15 anys, va fer realitat un encanteri que la faria dormir eternament fins que un príncep valerós no la rescatés del seu son sense fi. No soc gaire, per no dir gens, de prínceps blaus encantadors, però sí que m'agrada la metàfora d'un son llarg que necessita un estímul extern per provocar una reacció, en aquest cas, el retorn a la vida. Crec que es pot aplicar en moltes situacions a la vida, i és molt escaient per explicar-vos que aquesta setmana s'ha publicat la descoberta i revifalla de bacteris "adormits", enterrats en sediments al fons del mar fa més de 100 milions d'anys.

Abans de començar, unes poques dades: aproximadament, el 70% de la superfície terrestre està recoberta per sediments marins i es troba sota les aigües del mar, la major part de diversitat dels éssers vius es troba a les aigües marines, incloent-hi una enorme diversitat de microorganismes, com ara bacteris i arqueobacteris, que poden habitar en condicions molt diferents. De fet, es calcula que entre el 12% i 45% de tota la massa microbiana de la Terra es troba en aquests sediments marins, cosa que representa fins a un 2% de la biomassa de tots els éssers vius. Entre aquests sediments marins, en trobem en regions molt riques en nutrients (per tant, amb més nombre d'organismes), però els sediments situats en llocs allunyats de fonts termals, volcans submarins o de corrents marins, podem trobar zones quasi "desèrtiques" en microorganismes, que són quasi desconegudes. D'aquestes profunditats abissals, es poden fer prospeccions i obtenir-ne mostres cilíndriques, de forma que la mostra conté, en ordre, sediments dipositats al llarg del temps, comprenent un rang de temps de milions d'anys.

Doncs bé, uns investigadors han intentat estudiar si dins d'aquests sediments tan antics hi ha vida. És a dir, si encara hi ha bacteris o altres microorganismes capaços de reproduir-se. Com que hi ha capes d'edats diferents, intentaven esbrinar a partir de quin punt podien fer "reviure" els bacteris. La sorpresa ha sigut quan han vist que fins a l'última capa que tenien, la de 100 milions i escaig d'anys, conté bacteris que poden tornar a créixer i dividir-se, si s'incorporen nutrients com a font de nitrogen i carboni. Perquè us en feu la idea, estem parlant que aquests bacteris van quedar atrapats en el llim i restes calcàries quan encara ni existien els primats, a l'època on els dinosaures eren els reis de l'hàbitat terrestre. És tan fascinant que sembla gairebé impossible!

El fet que puguem "revifar" sediments tan antics obre la possibilitat que algun dia remot puguem intentar comprovar si ha existit o encara existeix algun tipus d'ésser viu microscòpic en un altre món

Segurament us preguntareu, què han fet aquests bacteris durant tots aquests milions i milions d'anys? Hi ha dues opcions, o es van "adormir" i han estat adormits eons com a belles dorments, o com que els sediments eren molt pobres en nutrients, van anar incorporant-los molt lentament, de forma que han tingut un metabolisme molt apaivagat. Ambdues opcions són difícils d'explicar perquè tots els organismes necessiten una energia mínima per poder metabolitzar i anar dividint-se o, fins i tot, per estar vius de forma quiescent. En tot cas, ara que els han proporcionat un medi ric en nutrients, aquests microorganismes s'han dividit i multiplicat amb una taxa de divisió cel·lular que varia entre un dia i mig a una quinzena de dies. Per fer una comparativa, penseu que alguns dels bacteris que tenim a la microbiota del nostre intestí, com ara Escherichia coli, es divideixen cada 45 minuts, aproximadament, quan el medi és ric.

També us podeu preguntar si aquests microorganismes que han pogut revifar són espècies molt rares o diferents de les que coneixem, com per exemple, algunes que s'han aïllat d'altres fosses abissals (com us vaig explicar en un altre article). La resposta és que no. De fet, s'ha seqüenciat el genoma de cèl·lules individuals i demostrat que pertanyen a famílies conegudes de bacteris aeròbics. És a dir, que necessiten oxigen per a viure. D'on treien l'oxigen?, del que queda dissolt a l'aigua retinguda dins dels porus dels sediments calcaris i el llim. No han pogut aïllar gairebé cap bacteri anaeròbic, ni tampoc dels que fan espores per sobreviure en situacions límit, la qual cosa implicaria que no han pogut sobreviure bé a aquestes condicions tants milions d'anys.

Potser també us pregunteu si, a més de la curiositat de la notícia, aquesta recerca pot tenir més transcendència. I la veritat és que sí, sobretot tenint en compte que hi pot haver vida, o restes que ens indiquen que hi ha hagut vida, en altres planetes fora del nostre. El fet que aquests bacteris puguin haver sobreviscut 100 milions d'anys, "dormint", ens permet plantejar-nos si podem trobar altres restes similars a Mart, per exemple. Justament, aquesta setmana la NASA ha enviat un robot motoritzat a Mart, es diu Perseverance (Perseverància). Coincideix amb dos altres enviaments a Mart, un des dels Emirats Àrabs i l'altre des de la Xina, atès que és el moment en què les òrbites de la Terra i Mart són més properes, i el cost i temps de calcular del viatge són menors. L'aterrament a Mart està previst d'aquí a 7 mesos, en un llac sec, el cràter Jezero, que va ser alimentat per un riu, evidentment ara també sec. Estem parlant que en aquest llac hi havia aigua fa centenars de milions d'anys, però els organismes vius modifiquem el nostre ambient, i si existeix algun senyal de vida, es pot identificar algun tipus d'estromatòlit o concreció biològica als sediments de la llera i les ribes del riu i llac. La Perseverance agafarà mostres de diverses localitzacions i algun dia, quan la recollim, podrem analitzar-les a la Terra. No podem respondre encara si mai no hi va haver vida a Mart, però sí que sabem que hi va haver aigua i, de fet, encara en queda (hi ha evidències que queda aigua líquida sota els casquets polars, i potser en altres llocs, en congelació), per tant, és una possibilitat que no s'ha de menystenir.

No sabem si hi trobarem cap resta indicativa de vida al planeta vermell, però el fet que puguem "revifar" sediments tan antics com els que us he comentat (tot i que aquests sí que estaven dins de l'aigua), obre la possibilitat que algun dia remot puguem intentar comprovar si ha existit o encara existeix algun tipus d'ésser viu microscòpic capaç d'usar el nitrogen, el carboni o l'oxigen en un altre món. Potser seran belles dorments esperant que les despertem.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió Cosmo Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Eos i Titonos Gemma Marfany