En aquesta època fosca, prebèl·lica i malcarada que vivim, allò que esdevé més revelador són les actituds. Aquest factor sempre explica les causes i les solucions de gairebé tot, però en aquests moments pont de la història, en què les antigues cooperacions es dinamiten (o bé demostren que mai no han existit), la funció cartogràfica de les actituds es mostra especialment eficaç. Els qui escrivim articles d’opinió política tenim el deure de ser concrets i directes, però alhora tenim la responsabilitat de no anar escampant les nostres primeres ocurrències. Hi ha qui, com el notari López Burniol, se sent amb el deure imperiós de salvar la seva pàtria d’una imminent apocalipsi (la qual cosa es podria haver fet sense invocar un cop d’estat); n’hi ha que prefereixen barrejar cartografies, com Enric Juliana, encara que les superposin massa (com a mínim, ell no les confon amb el màrqueting, com fa Iván Redondo); d’altres proven de servir-se de la història i la geografia ja coneguda per endevinar el mapa, que em sembla el més raonable. Als aprenents de bruixot d’aquesta disciplina els cal de tant en tant l’ajut d’un bully sota pseudònim per fer-se valer, però fins i tot aquests de vegades la claven. Malgrat tot, fins i tot clavar-la és insuficient: avui, les actituds ens ho diuen tot. No cal tenir raó, o tenir la veritat: l’actitud permet distingir cristal·linament un rebel amb causa d’un pinxo amb navalla. Intentaré jo fer la meva cartografia del moment, un sincer arbre de possibilitats i algunes pistes sobre els rumbs que bonament poden dependre de nosaltres.
1 - S’ha decretat la fi de la globalització, com si la globalització s’hagués imposat per decret. Sigui com sigui, la campanya recent de Desigual (més que l’allau immigratòria) ens dona moltes pistes de l’infumable bunyol global on ens hem ficat. Tota aquesta atmosfera de preparació d’una gran guerra; la clamorosa esquerda en els grans airbags de l’OTAN i de l’ONU (recordem el desesperat brindis a l’ombra de Pau Casals, davant d’una ONU que ja reconeixia Franco); el gran salt tecnològic i militar, com també la lluita aferrissada pel control de la informació; el reforçament de les fronteres, l’al·lèrgia a la immigració (la hispana als Estats Units, la musulmana a Europa)... Tot això es pot resumir en una revalorització exponencial de la sobirania com a concepte, i de la identitat històrica i cultural com a vehicle. Avui, les nacions o bé reforcen la seva sobirania o bé la posen directament en perill: perquè la zona del mig ja la va abandonant tothom. I perquè l’individualisme profund que han propiciat les xarxes ha aconsellat el ressorgiment del nacionalisme, tant el cívic com el tòxic, per a recuperar la idea de col·lectivitat.
2 - Espanya no sap com reforçar la seva sobirania. En primer lloc, el "nosaltres" espanyol és massa feble i no ha resolt (ni bé ni malament) el cas dels catalans, que continua congelat com Walt Disney en espera que es desglaci alguna bàltica. En segon lloc, la barrera exterior li ha caigut com un mur de Berlín (això de Ceuta no és tan important per l’allau d’africans que han travessat la tanca, sinó per la por de plantar-se davant del Marroc i pel record del trauma del 1898). I, en tercer lloc, la promesa plurinacionalitat de Zapatero i Redondo ja només és una mentida que, fins i tot en el cas que es demostrés certa, ja ningú a Catalunya està disposat a comprar. S’ha fet tard en tot, i el "nosaltres" espanyol està caient per trossos, tràgicament, fatalment, deulofeuament. Tres hores i mitja de reunió amb el cap de les forces armades.
El que succeeix a nivell mundial té a veure amb la recuperació de les sobiranies i amb l’establiment dels nous "nosaltres"
3 - El "nosaltres" català, que va tenir una afirmació contundent el 2017, s’ha d’actualitzar. Socialment, ha de partir de la base pujoliana, si bé accentuant la seva coda ("...i vol ser-ho"), detallant-la fins al màxim i no posant-hi necessàriament el somriure. Els partits independentistes són a temps, crec, de proposar una fórmula que inclogui i exclogui alhora: en un moment de reforçament de les sobiranies, a escala mundial, Catalunya ja no pot quedar a mercè d’allò que digui la UE (que també està a la recerca del seu "nosaltres" perdut, i on la via dels tribunals sembla que ja arriba a la seva fi, amb un retorn del TDEH a les tesis proestat). Tampoc podem quedar a mercè dels vells discursos, permeti-se’m el joc de paraules, exclusivament inclusius. El tema esdevé especialment complex quan ens assabentem que, per exemple, l’assassinat a Manresa va ser executat per dos joves nascuts a Catalunya. Que parlem d’ordre públic no pot ocultar el (també necessari) debat sobre el xoc cultural, i, tot i això, no podem deixar de filar prim. Si no filem prim, podem deixar de saber exactament qui som. Que és la base de tota sobirania: quan ja no saps qui ets, acabes estomacant un "ellos" que reivindicaves precisament com un "nosotros".
4 - L’actual (i innegable) auge d’Aliança només es pot contrarestar amb una proposta independentista fiable, determinada i sobretot eficaç. Ja no cal que sigui immaculada en el pla teòric, sinó simplement eficaç i efectiva: les portes sobren obrint-les, les urnes es posen posant-les. Espero que, com a mínim, s’hagi entès això, davant la nova onada que s’acosta: Ceuta s’ha carregat el 15M, i encara podem evitar que es carregui l’independentisme. El probable retorn del president Puigdemont agitarà molt per si sol la geografia política catalana i espanyola, però serà insuficient si no s’acompanya (ni que sigui com a fil històric conductor) d’un retorn actualitzat a la legitimitat nacional guanyada l’1-O. Si el protagonisme d’aquest nou “nosaltres” s’ha de compartir amb altres idees o amb altres forces, dependrà del resultat electoral: que guanyi el millor, és clar, però és absurd provar de construir un “nosaltres” sense tenir en compte el guanyador. Les actituds comptaran, a una banda i a l’altra: i és que si avui mana el PSC més espanyolista de la història és per l’excés de cordons sanitaris establerts entre independentistes. No ens ha calgut pas Aliança per a desenvolupar aquest concepte a gratcient: ja ho feien ERC i Junts entre ells. I no cal dir tampoc que fins i tot Aliança pot caure en l’error de construir els seus propis cordons, els seus propis murs, per després trobar-se (com és possible?) aïllada. Ells sabran.
En definitiva, el que succeeix a nivell mundial té a veure amb la recuperació de les sobiranies i amb l’establiment dels nous "nosaltres". Els Estats ho intenten fent la guerra, més freda o més calenta, però també reforçant fronteres i la seva política d’enemics (interiors o exteriors). O bé guanyant Mundials, és clar. Els catalans només podem recuperar la sobirania i el "nosaltres" tornant allà on érem el 2017, però posant-ho al dia i materialitzant els programes promesos. Qualsevol altra cosa no serà sobirania, ni serem nosaltres, sinó una barreja impossible d’anhels i d’identitats que ni tan sols Espanya o Europa es poden ja permetre. Hem de saber qui som ara, quants som ara i, sobretot, amb quines actituds: com deia, no és el mateix salvar una pàtria que fer de salvapàtries. Entre altres coses, perquè nosaltres no som foques ni balenes. Nosaltres no ens hem de salvar, sinó imposar-nos i guanyar. Espero, ara sí, haver estat prou concret.