David Hesselgrave va ser missioner cristià al Japó, i qüestiona l'encert de cercar sempre similituds, ponts, terreny comú i analogies redemptores en la tasca que senten els cristians de comunicar l'Evangeli a persones d'altres fes. En definitiva, ve a dir que no cal intentar assemblar-se a l’altre per acostar-s’hi. Que sovint és millor delimitar el terreny de joc i dir: jo soc diferent, i la meva proposta és radicalment diferent de la teva. La seva teoria es podria aplicar a altres religions, i també a maneres de pensar. Se sol intentar trobar el terreny comú per arribar a acords, quan de vegades és des de la diferència on es pot avançar, convèncer, i fins i tot guanyar.
És a través de la comparació i el contrast que la singularitat de l'Evangeli es pot comunicar amb més eficàcia
L’autor considera que “emfatitzar les semblances entre les religions és il·lusori”, i que el risc d'emascular la veritat proposicional alhora que s'exalta l'experiència personal és molt real. Cita Hendrik Kraemer i Hans Reudi Weber i en fa seus els contrastos i les diferències. Argumenta que la fe cristiana és qualitativament diferent de les altres fes i que és a través de la comparació i el contrast que la singularitat de l'Evangeli es pot comunicar amb més eficàcia. Ell va aplicar-ho en un context on va voler dur el cristianisme a un horitzó de budisme zen. No veia analogies, sinó un grandiós camp de diferència on poder ancorar la seva proposta.
La intuïció de l’autor contrasta amb els intents d’arribar a acords, llimar diferències i buscar sempre el punt de contacte, més que la fricció. La provocació de l’autor és un intent de dignificar la diferència i la unicitat d’algunes propostes, que per la seva qualitat, poden resultar més convincents que d’altres. El pluralisme (també el religiós) és una realitat del tauler on es mouen les religions. No totes elles tenen la mateixa fondària ni espessor. No totes contenen els mateixos relats ni s’hi transita de la mateixa manera. Tampoc en literatura tots els llibres que es publiquen són igual d’estimulants, curosos ni ben escrits. Voler entendre’ns, en aquest món, no implica renunciar a triar, ni a escollir el que considerem més vàlid, més qualitatiu, més rigorós, més ben fet. Dialogar no és deixar per invàlides les nostres conviccions. Acostar-se a l’altre no implica claudicar del propi gust, ètic o estètic. Capitalitzar la diferència pot ser un bon exercici per entendre millor què ens mou i remou.
La veritable hospitalitat intel·lectual i espiritual consisteix a convidar l'altre a entrar en una casa, amb el seu propi disseny, no a destruir les parets per trobar-nos a la intempèrie. La imatge del poliedre (utilitzada pel papa Francesc) és perfecta i contrasta amb el model de l'esfera, en què tots els punts són equidistants del centre i no hi ha diferències (l'assimilació). Capitalitzar la diferència és apostar pel poliedre: una unitat on les parts mantenen la seva originalitat, les seves arestes i el seu perfil propi. La trobada es dona des d'aquesta diferència, no malgrat ella.