Els de Puigdemont poden ser moltes coses depenent del dia. Però són un partit democràtic i socialment homologable amb qualsevol força de centredreta europea. En Josep Rull, qui sap si candidat de Junts el febrer del 2025, no només no té res a veure amb l'extrema dreta, sinó que en Rull és un socialdemòcrata de cap a peus. A més de bon jan. Tant de bo n'hi hagués un centenar com ell. A en Jaume Giró —amb una exitosa carrera professional— li retreien que vingués de La Caixa, com si això fos pecaminós quan qui més qui menys tothom ha passat per les Torres Negres a menjar a la taula d’en Fainé. Hi ha certa lleugeresa en determinades afirmacions. Hi ha tòpics i prejudicis. Sovint, hipocresia.

Una altra cosa és la temptació de Junts d'alinear-se o flirtejar amb discursos populistes i d'utilitzar el fenomen de la immigració electoralment. Sense manies ni complexos. Però en això no estan pas sols. Ni de bon tros. Només cal recordar la posició d'alcaldes metropolitans de l’esquerra (Rubí o Badalona), com van respondre a la possible ubicació de centres de menas. En el primer cas, amb manifestació inclosa en plena campanya electoral. O l’Albiol a Badalona quan entra en campanya jugant la carta de la immigració a fons. El drama és que li funciona de cine. També és cert que a Badalona, a l’esquerra, l’ha penalitzat el desori. Per no recordar l’espectacle de l’alcalde dimissionari en plena pandèmia. Però també hi ha la incapacitat de superar el discurs d’Albiol, plantejant-ne un de propi que doni resposta a la situació que es viu en no pocs barris populars. Ara, feus d’un Albiol que ho peta fort.

Ara bé, el que és del tot reprovable i oportunista és vincular immigració a delinqüència o a multireincidència. Perquè si bé això no et fa d’extrema dreta, sí que alimenta un discurs amb què festeja la pitjor dreta. No és acceptable posar l’accent precisament aquí. Ni rigorós. I no només perquè les dades no corroboren aquesta tesi, sinó perquè el repte majúscul que com a país genera el fenomen massiu de la immigració és colossal en tots els àmbits.

Menteixen els portaveus juntaires, deliberadament, quan retreuen als altres (com a mínim a republicans, comuns i cupaires) de no voler assumir la gestió de la immigració des de la Generalitat basant-se en una resolució de traspàs de competències que va ser rebutjada al Parlament. Però el que no diuen és que va ser rebutjada perquè vinculava immigració a delinqüència. Per tant, falten clamorosament a la veritat.

El traspàs de competències en immigració seria més que desitjable, però la irresponsable manera de presentar-ho de Junts fa pensar que prioritzen el soroll mentre aboquen l’independentisme a ser percebut com a identitari

Exageren —per no dir que menteixen descaradament— els portaveus de Junts quan asseguren que han pactat el traspàs integral de competències en immigració. Ni remotament. El traspàs té tanta concreció com l’acord d’investidura de Pedro Sánchez. Aleshores van pactar el desacord. Ara, ni això. No hi ha cap mena de concreció més enllà de la complexitat del tema i d’una futura llei orgànica que a saber què diu. Certament, el traspàs/assumpció de competències en immigració seria més que desitjable. Però la irresponsable manera de presentar-ho de Junts fa pensar que prioritzen el soroll —rèdits electorals— mentre aboquen l’independentisme a ser percebut com a identitari.

Com tampoc no se sap què han pactat del cert pel que fa a la publicació de les balances fiscals. Una mesura que també seria convenient, per pedagògica, com ho va ser en temps de Zapatero. Hi ha més pa que formatge. Finalment, l'impuls sobre el retorn d’empreses després de la cafrada de les sancions també és una iniciativa que no han pogut jugar més matusserament. En aquest punt, a més, han anat descaradament a fer soroll i prou. Sabien que l’estirabot no és que no tingués recorregut. Era del tot contraproduent. L’únic que fan amb aquesta barroera gesticulació és fer el joc a la dreta espanyola i als García-Page de torn que, alhora, fan el caldo gros a Junts.

Arribats aquí, és lògic preguntar-se si hi ha res de substancial més enllà de l’agitació i propaganda —com a modus operandi— talment com si fossin l’incipient independentisme dels anys vuitanta. La deriva delata una fugida endavant que només pot empènyer el país i l’independentisme enrere.

Puigdemont (Junts) ha canviat diametralment d’estratègia. Per molt que vulguin negar l’evidència per no admetre la farsa dels darrers anys. De predicar compulsivament que a Madrid s'hi anava a desestabilitzar el Govern del PSOE-Podemos com a màxima totèmica, a barallar-se per pactar-hi i voler reivindicar-se com els campions del peix al cove. El que no han modificat és la tàctica del soroll i l’astracanada. És més, l’han intensificat per disfressar el canvi estratègic que tant havien blasmat.

Rere l’accentuació del discurs migratori de Junts, posant el focus en la delinqüència, és inevitable veure-hi un gir descaradament electoralista. A consciència, al grat del vent que recorre Europa. La posició sobre la immigració és sens dubte un dels temes que determina el vot.

Amb les peculiars derivades que es viuen a Catalunya. Ara també de forma visible en el si de l’independentisme. En particular, pel pànic que genera que es propagués l’efecte Ripoll. Orriols és alcaldessa gràcies, sobretot, a la queixalada electoral que li ha fet a Junts. I, finalment, a la seva complicitat en la investidura. D’aquí plora la criatura.

Clar que cal abordar debats com la multireincidència. Clar que de vegades hi ha una esquerra que sembla fer poesia en lloc de donar respostes. Clar que la gestió de la immigració és de cabdal importància. Però clar també que quan es posa el focus en la delinqüència, se’t veu el llautó.