S’ha de controlar qui entra en un país? Hi ha d’haver un control de la immigració? Sí i mil vegades sí. Oi que vosaltres controleu qui entra a casa vostra? Doncs per què l’entrada a un país ha de ser diferent? Deixaríeu entrar a casa vostra un lladre, un violador, un psicòpata, un terrorista o un traficant de drogues? A casa meva, ja us asseguro jo que no. Llavors, per què carai no hi ha d’haver un control de qui entra a Catalunya? Una altra pregunta, que m’agraden molt: permetríeu que tres-centes persones vinguessin a viure a casa vostra? Només centrant-nos en la logística, diria que no (per més d’esquerres i altruistes que sigueu). No hi cabrien, a menys que visqueu en un palau amb tres-centes habitacions, quaranta cambres de bany i unes deu cuines. I si hi sumem que cadascú parla una llengua diferent, que uns volen que les dones vagin tapades i els altres no, i que entre aquestes tres-centes persones hi ha algun violador i algun sicari, doncs la cosa encara es complica una mica més. Fins fa poc, si deies que volies que es controlés qui entra a Catalunya, t’encasellaven com a persona d’extrema dreta radical, inhumana, racista i xenòfoba. Els grisos se’ls passaven per l’entrecuix. Ara sembla que “les esquerres”, suposo que perquè veuen que Aliança Catalana comença a augmentar percentatges de vots i tenen por de perdre la seva cadira, comencen a dir que potser hauríem de mirar-nos una mica tot això de la seguretat i la migració.
Persones tan d’esquerres i amb ganes d’acollir a qui sigui (mentre no sigui a casa seva) com Gabriel Rufián, ja empren aquests dos conceptes (seguretat i migració) en un mateix discurs: “Yo lo que le pido a la izquierda es menos pureza y más cabeza […] Le pido que hablemos de seguridad. Sí, de seguridad, aunque incomode. Sin la exageración de unos ni la negación de otros. Porque es un problema que existe. Que hablemos de migración. Sí, migración. Y evidentemente no lo estoy vinculando. Pero basta, 5 minutos, poner la oreja 5 minutos en un barrio o hablar 10 minutos con un alcalde para saber que los flujos migratorios, como siempre ha pasado, como le pasó a mis abuelos de Andalucía llegados a Catalunya hace 70 años, que los flujos migratorios son un reto para los barrios. Un reto que se tiene que basar en la seguridad, que se tiene que basar en la integración y que se tiene que basar en el respeto”. Diu que parlem de seguretat i migració, i evidentment no ho està vinculant, PERÒ… No cal ser una experta en lingüística per saber que un però després d’una afirmació significa que l’afirmació té alguna esquerda, que potser no és tan pura (“menos pureza y más cabeza”) com sembla.
El bonisme d'en Rufián de l’oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fums, ens ha portat a una substitució demogràfica i lingüística imparable
Els fluxos migratoris són un repte per als barris, diu. Clarament ha preferit fer servir un eufemisme per no dir, clar i català (ai, no, que tot i ser d’un partit independentista prefereix expressar-se en castellà), que els fluxos migratoris són la causa de molts conflictes. Passar d’acusar Aliança Catalana d’extrema dreta a fer el mateix discurs, hauria quedat molt lleig i hipòcrita; calia atenuar-ho una mica i posar-hi un xic de confeti i de serpentines. Un repte que s’ha de basar en la seguretat i en la integració, també diu. Més eufemismes que van confirmant cada vegada més la teoria que els fluxos migratoris descontrolats són una de les causes de la inseguretat i de la falta d’integració. Integració? Com pretén integrar tanta gent? El seu bonisme de l’oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fums, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú, ens ha portat a una substitució demogràfica i lingüística imparable: segons l’última actualització (de l’1 d’octubre de 2025) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 46,9% dels residents a Catalunya d'entre 25 i 39 anys són nascuts a l'estranger. Ens caldria un gran miracle i una independència exprés per solucionar-ho, i encara no tinc clar si ho aconseguiríem.
Fer entrar en un país una quantitat ingent de persones —per més que diguin que gràcies a la immigració tindrem una pensió preciosa quan ens jubilem—, com s’està demostrant —preu de l’habitatge disparat, sanitat destruïda, feines precàries, substitució lingüística, delinqüència, misèria…—, no pot acabar bé de cap manera. Hi ha qui nega —en una espècie de deliri més propi d’un estat d’al·lucinació post consum de marihuana que de persona adulta i madura, que la delinqüència hagi augmentat a Catalunya. Negar la realitat és una de les estratègies que fa servir el cervell per evitar afrontar allò que ens fa por (n’hi ha d’altres, però aquesta està molt generalitzada). No existeix: no me n’he de preocupar. El problema és que aquesta gent que nega la realitat no en fa prou negant-la, necessita desprestigiar i —en el cas que ens ocupa— acusar de formar part de l’extrema dreta a tothom qui afirmi que aquesta realitat que ells neguen existeix. Es pensen que així el problema desapareixerà per art de màgia, i ja hem vist —els que ho volem veure— que no. Cal controlar qui entra a Catalunya? Definitivament sí.