El debat de política general més intranscendent i desangelat de tota la història política occidental ha acabat avui mateix mentre coneixíem la notícia que el jutge Manuel García-Castellón enviava set membres dels CDR a presó preventiva sense fiança. Ja podem sumar, en definitiva, més conciutadans a la llista de presos polítics, perquè d’ara endavant tots compartiran la mateixa condició.
La mala nova no és sorprenent: d’ençà de la darrera reforma del Codi Penal espanyol el 2015 ―en la qual, per aquelles coses de la vida, Convergència i Unió va tenir la brillantíssima idea d’abstenir-se―, la judicatura estatal pot engarjolar qualsevol grupuscle semi o pseudo-armat que pugui haver ideat actes de sabotatge o de coacció acusant-lo de terrorisme o de rebel·lió amb perfecta legitimitat. Fins i tot Joan Coscubiela, pobret meu, ja havia advertit als membres de l’antiga Convergència que s’oposessin a aquell canvi quasi dictatorial, que tornava a subsumir el desordre públic o la protesta legítima a penes pròpies d’actes amb violència física “porque si no, cualquier día se la van a aplicar a ustedes mismos en Cataluña”.
I què feien els nostres estimats parlamentaris mentre els seus votants eren enviats al talego en una furgoneta? Doncs aprovar mocions interessantíssimes pel bé de la humanitat, com ara aquella que promou l’enèsima aposta per la desobediència institucional, l’amnistia, la retirada de la Guàrdia Civil del territori i, perquè ses senyories no han tingut més hores, que en cas contrari haurien aprovat alguna cosa relativa al sexe angèlic. Tot això, evidentment, de forma simbòlica, que és l’spécialité de la maison. Perquè aquest és el leitmotiv de la política catalana, una forma de viure purament declarativa, d’una finíssima prosa d’intencions. I bé, aliena a tota aquesta profunda indignació, la Guàrdia Civil va patrullant ben tranquil·la i el proper detingut pots ser tu. Ho tornaran a fer, oitant. Res no els ho impedeix.