Els polítics independentistes s’han dedicat tants anys a prostituir les emocions i a traficar amb l’esperança i el dolor de la gent que les seves llàgrimes ja no desprenen sal ni veritat. Divendres passat, Elsa Artadi s’acomiadava de la cosa pública fent l’únic en allò que els líders processistes han excel·lit de forma indiscutible; somicar i excusar-se de les obligacions adquirides amb el poble. Artadi digué que ja no té força ni energies per continuar. És el més normal del món: quan t’has dedicat en cos i ànima a escampar les troles i la desobediència Playmobil d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra resulta ben natural que et costi alçar-te del llit i àdhuc mirar-te al mirall. Per cosis de la vida, Artadi i tots els JASPs de Junts, sí que han tingut energia per empassar-se l’incompliment de l’1-O i l’aplicació del 155 (en la qual ella va excel·lir, by the way), així com els sobraren musculatura i ànims de fer una campanya electoral anunciant el retorn de Puigdemont al Parlament. El resultat de tanta mentida no cal ni repassar-lo.

La política és un afer espantosament cínic i divendres passat fou curiós veure com la piulosfera convergent acomiadava Elsa Artadi amb elogis oceànics i una dosi de cursileria lauraborràstica; són els mateixos companys de partit que fa temps l’havien batejada com a “núvia a la fuga” (bé, ells ho diuen en espanyol, perquè són espanyols, pobrets meus) degut a la seva tendència a escapar-se de qualsevol càrrec que li pugui comportar problemes penals. En efecte, Artadi no volgué rematar la seva carrera com a presidenta de la Generalitat, va fugir també del compromís adquirit com a consellera de la Presidència i, finalment, encapçalà una proposta per Barcelona que fins i tot els seus íntims sabien fallida de soca-rel, perquè l’Elsa aterrà al Consell Municipal pel sol fet d’evitar la repressió judicial que podia afectar el Govern, refugiar-se a l’Ajuntament i continuar cobrant la mesada. Té gràcia que l’única aportació efectiva d’Artadi a l’administració, a banda del 155, sigui haver-se mig inventat aquesta horterada supina del sorteig de La Grossa.

Artadi i tots els JASPs de Junts, sí que han tingut energia per empassar-se l’incompliment de l’1-O i l’aplicació del 155, així com els sobraren musculatura i ànims de fer una campanya electoral anunciant el retorn de Puigdemont al Parlament

Aquesta és, doncs, la seva herència política: el capgròs rinxolat de la nostra loteria i una expertesa titànica en l’art de la fuga. Dit això, el cas d’Artadi dins del processisme se’m fa remarcable, car demostra que la partitocràcia independentista no ha naufragat per manca de formació (a l’Elsa li’n sobra) sinó per la immensa quantitat de cinisme que el seu estómac, finalment, no ha pogut digerir. Ara que Artadi vol tenir més cura del seu esperit, li recomano que comenci aquesta nova etapa vital demanant disculpes a tots els electors a qui ha aixecat la camisa sistemàticament durant aquesta última dècada; és un gest de mínims, però l’ajudarà moltíssim a dormir tranquil·la. I de pas, ja que hi som Elsa, truca a l’Eduard Pujol i fes el favor de demanar-li perdó per haver-lo abocat a la gossera de la turba dictant-li sentència abans d’hora. Com a depressiu crònic t’ho recomano de cor, creu-me: l’energia es recupera quan admets la teva impostura, quan aprens a demanar excuses als defraudats i quan deixes de fer perdre el temps a la penya.

I quan tinguis temptacions de pensar que la política no t’ha aportat res, Elsa, fes honor a la teva sòlida formació i multiplica el sou d’un alt càrrec de la Gene per onze anys de brillantíssima carrera. L’operació té un resultat tan pornogràfic que no m’atreveixo ni a escriure’l car, en efecte, fa venir ganes de plorar. Dit això, que tinguis molta sort i estigues tranquil·la. En Masco o algú altre et buscarà feina. Convergència, en això, no acostuma a fallar.