El liberalisme polític té com a precepte comunitari fonamental la circulació de persones i mercaderies sense cap mena de restricció i, a nivell subjectiu, el fonament de la identitat (política, religiosa, sexual) i la gestió del cos d’un individu en el propi lliure albir. Ahir coneixíem la mort anunciada de la llei Roe v. Wade als EUA, que comportarà restriccions radicalíssimes en l’avortament i una més que possible criminalització general de l’embaràs, i passàvem la tarda veient com augmentava el comptador de cadàvers a la frontera de Melilla davant la cínica indiferència del presidente Sánchez. Sembla, per tant, que la realitat del planeta (sumeu-hi l’emergència de teocràcies a Rússia i en moltes nacions europees) s’acosta amb perill a règims volgudament il·liberals que, degut a la seva altíssima riquesa i poder tecnològic, podrien ser més perillosos que els del segle XX.

Al seu darrer llibre sobre el tema (Liberalism and its discontents), el filòsof Francis Fukuyama escriu una apologia agònica del liberalisme jugant a la defensiva. L’autor ianqui defensa la vigència de les democràcies liberals amb l’argument segons el qual aquestes continuen essent un règim molt millor que qualsevol poder autoritari en termes de prosperitat individual. Diria que Fukuyama oblida una bona part de la tradició il·lustrada que fonamenta molt millor la justificació; a banda de posar èmfasi en la iniciativa privada com a motor primordial d’una economia competitiva i no-estatalitzada, el liberalisme encara és la base més sòlida per ordir comunitats que funcionin. En resum i escrit tal com raja: un món on tot i tothom pugui dirigir-se onsevulla i on totes les dones gestionin el seu cos com els plagui generarà comunitats molt més fortes.

Seguint amb les dues notícies comentades a l’inici de l’article, evitar la porositat transfronterera és una política que, tard o d’hora, deriva en comunitats molt poc permeables. Durant molt de temps, havíem pensat que l’entrada de l’economia de mercat acabaria provocant que Rússia, Corea del Nord o la Xina importessin el liberalisme com a part del pack existencial de la vida occidental. La previsió ha fet fallida i és una demostració palpable que els valors comunitaris només poden ésser confortants sota la prescripció d’altes quotes de llibertat individual. Resulta del tot lògic que Espanya hagi promogut polítiques migratòries de gran duresa mentre augmentava la set d’independència i democràcia dels catalans; quan un estat lluita contra l’alliberament d’un grup d’individus determinats, i l’equació no acostuma a fallar mai, s’acaba africanitzant com així han fet els enemics.   

Un món on tot i tothom pugui dirigir-se onsevulla i on totes les dones gestionin el seu cos com els plagui generarà comunitats molt més fortes

Pel que fa als Estats Units, les regressions en el dret de l’avortament no només implicaran un retrocés immens en les dones; els seguiran, ben aviat, cops mortals als matrimonis i el dret d’adopció dels homosexuals. Quan un país s’entesta a renunciar a les llibertats, com també ha passat a Espanya, acaba refugiant-se en una lectura pràcticament bíblica i literal de la seva constitució. És així com les armes han acabat tenint més drets que les dones; en una societat il·liberal, l’únic principi rector és la por i l’únic incentiu motor és l’egoisme. Passarà el mateix, ja ho veureu, amb el pseudoautonomisme que vindrà a Catalunya, un entorn salvatge on tothom mirarà de salvar el propi jornal i de fer-se l’orni amb les llibertats col·lectives. Deixar de banda l’independentisme no només ens empobrirà econòmicament; també ens convertirà en una espècie d’animalons obcecats a sobreviure.

No és estrany que, en aquest llibre que comento, Fukuyama acabi defensant veladament la subsistència de nacions com Escòcia o Catalunya com a font de vigència d’un ordre mundial molt més porós. Això és un toc d’atenció important per a tots aquells a qui es vol fer creure que l’independentisme sorgeix fruit d’un debat identitari poc pragmàtic i aliè a la fortalesa de la nostra comunitat. Contràriament, encara opino que l’única forma d’ésser liberal a Catalunya és apostar per la secessió, i goso pensar que si l’ordre mundial no vol acabar engolit en el casino de Putin hauria d’emmirallar-se en la lluita de l’alliberament català. En cas contrari, el futur pinta que serà un passat pitjor.