En això de les eleccions acostuma a passar com amb els derbis entre Barça i Madrit; cada cita per votar esdevé ben ràpid el partit del segle i se li atorga l’estatut de final. Certament, les eleccions del 28-A i les municipals del maig tenen alguna cosa de particular. Pel que fa a l’electorat català, fa tota la pinta que el retorn a la parsimònia neo-autonòmica (i per tant a la submissió nacional) provocarà un creixement de l’electorat socialista a Catalunya. Per altra banda, l’auge espectacular d’Esquerra convertirà el partit republicà en el principal interlocutor del catalanisme a la capital del regne. Al seu torn, les eleccions a Barcelona tenen l’innegable interès de saber si Ernest Maragall tornarà a la casa que va ajudar a cimentar com a alcalde o bé com a maquinista en cap d’un govern d’Ada Colau i de si Jordi Graupera salvarà l’escassa intel·ligència que li resta a l’independentisme.  

Aquest possible canvi d’hegemonia (acompanyat d’un retorn a l’esquerra de pluja fina) no és una mutació menor. Però diria que és a la suposada marieta d’aquesta tríada, precisament a les europees, on trobarem la veritable carn d’olla de la política tribal i del seu futur. Car, en efecte i més enllà d’aquesta cursilada que s’anomena la internacionalització del procés, serà a les europees on finalment s’enfrontaran Puigdemont i Junqueras. De fet, l’únic que pot fer perillar l’hegemonia d’ERC amb una triple victòria és, ara per ara, la pervivència de la figura del president 130. D’aquí que Puigdemont no només s’autodesignés candidat a Europa, sinó que hagi tornat a especular amb un possible retorn al país. Aquesta hipòtesi és una autèntica trola, com sap tothom, però també és igualment sabut que les mentides mai no et passen factura en aquest petit racó de món. 

Si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid

Les europees seran unes eleccions netament catalanes, i Puigdemont s’hi juga el perviure com a referent del sobiranisme, la possibilitat de continuar actuant com a cap de files del centre-dreta català i, sobretot, seguir exercint de mosca collonera del tema nostru en l’àmbit de la Unió Europea. Malgrat tots els errors comesos pel 130, el seu exili forçós i la llibertat de moviment polític que li regala és el seu principal trumfo. No és tampoc casualitat que Marta Pascal hagi fet un cafè amb Enric Juliana per especular amb la creació d’un nou partit que ressusciti l’antiga Convergència en aquests precisos instants: si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras no només pot provocar moviments a Calàbria, sinó que continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid.

De fet, la millor opció per acabar amb aquesta actual oligarquia independentista que s’ha mostrat tan amateur i mentidera és engreixar Esquerra a Madrit, perquè les bases dels republicans explotin d’ira tot veient el seu partit convertit en una nova crossa del PSOE, després alimentar l’estrangeria de Puigdemont a Europa i trencar-ho tot a Barcelona amb Graupera. És la millor forma de ratificar la massa de votants independentistes i, en paral·lel, començar a viatjar pel camí de líders millors.  

Marçal Sintes
Opinió L'independentisme canvia de cavall Marçal Sintes
David González
Opinió La resurrecció de Convergència David González