La persona més interessada que el Molt Honorable 131 sigui inhabilitat pel TSJC es diu Quim Torra i Pla. Quan l’actual president va accedir al càrrec sabia que Esquerra i Convergència maldarien per tornar com més aviat millor a l’autonomisme de tota la vida i que, en cas de seguir els designis de la partitocràcia tribal, l’independentisme es convertiria ben prest en un moviment estèril de llibertat, amnistia i (a tot estirar) Estatut d’Autonomia. Torra podria haver denunciat la farsa i, a pesar del seu escàs carisma, haver-se propulsat amb la força de la presidència per crear un nou espai que apostés per la unilateralitat i tingués la decència de no prendre el pèl als ciutadans. Contràriament, el 131 va inventar-se tot solet una desobediència light amb allò de la pancarta al balcó de la Generalitat amb l’única intenció d’acabar com algun il·lustre antecessor: fabricant el propi martirologi.

El tòpic més ressuat del món diu que la principal tara d’en Quim és la de tenir un perfil molt més activista que no pas presidencial. Res més lluny de la realitat. En la seva declaració al TSJC, Torra ha demostrat ser el més polític de tots els polítics catalans: amb una presidència que no pot reivindicar ni un sol pas ferm cap a l’autodeterminació, sense hereus polítics o ningú que en pugui dir cap guany ni al simple nivell de la gestió quotidiana, a Torra només li quedava jugar la carta d’haver estat reprimit per la judicatura espanyola. Inculpant-se i bandejant amb aparent gallardia el tribunal, la fiscalia i fins i tot l’acusació popular, Torra ja podrà llegir a la Viquipèdia que té el carnet de víctima de la pèrfida Espanya. Però és tot el contrari: seran Barrientos i el TSJC qui salvaran una presidència que seria inexistent sense la nota a peu de pàgina del ploricó, sense la quota victimista.

Seran Barrientos i el TSJC qui salvaran una presidència que seria inexistent sense la nota a peu de pàgina del ploricó, sense la quota victimista

“Em podreu condemnar, però no canviareu el destí d’aquest país”, deia el 131 davant d’un tribunal al qual li devia ser ben difícil no pixar-se de riure davant de l’espectacle. No, estimat Quim, perquè com saps més bé que ningú el tribunal no només canviarà el destí i la presidència del país sinó que a més a més ho pot fer quan li surti de la pebrotera pel fet que tu i tots els diputats del Parlament així ho vàreu permetre, declarant una independència simbòlica i cagant-vos (suposo que per culpa d’una excessiva ingestió de mongetes) en la llei de transitorietat, en la llei del referèndum i en la dignitat de tots els electors que vam ser prou imbècils per creure-us. Tot això ja ho saps, car examic, com també sabies que vas arribar a ser president només perquè els espanyols ho van permetre; els ciutadans, tant que us poseu la democràcia a la boca, havien triat algú diferent.

Mentre t’escoltava fent el discurs al TSJC, estimat Quim, recordava un article on lloaves l’Enric Vila quan, pensant en Companys i citant Francesc Pujols, el meu admirat col·lega recordava que a la política la veritat no necessita màrtirs. És una pena perquè, a diferència de Mas, de Junqueras i fins i tot de Puigdemont, tu la veritat la sabies i la tenies ben llegida. Doncs bé, la cosa acabarà amb un nou màrtir per a la llista. Però no et preocupis, caríssim 131, que quan acabi la inhabilitació Espanya et mantindrà el sou d’expresident, amb la corresponent oficina i patges per garantir-te la seguretat, i quan la pasta s’acabi podràs tornar a fer-nos d’editor amb el prestigi que t’han donat les colònies a la plaça Sant Jaume. Llavors podrem tornar a fer-la petar i quan hagi passat tot plegat em podràs seguir donant la raó i podrem escarnir els polítics que han preferit salvar-se ells i no el seu país.

Tot arribarà, Quim. Espanya et farà el servei, no et preocupis, perquè ells sí que mai no fallen. Així els ho permetem.