El nostre diccionari de l’IEC defineix l’empatia com la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs mitjançant un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Tradicionalment, el procés de posar-se en la pell de l’altre ha tingut una aura moral positiva, especialment si aquest grup o individu a què es refereix la frase anterior resulta una víctima d’un fet o condemna injusta. Paradoxalment, diria que ens trobem en un present polític en què l’empatia, sota l’excusa d’aquesta momentània calcomania existencial amb l’alteritat, representa la forma més perversa de cinisme amb què la classe dirigent pot espolsar-se la responsabilitat atorgada pel poble.

Preneu com a deliciós exemple la política més empàtica de l’univers: la hiper-alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan un periodista o ciutadà pregunta a Colau per l’alça dels preus del lloguer a la capital des que ella és a l’alcaldia, lluny d’exposar les causes d’aquesta pujada o d’intentar cercar remeis per pal·liar-la, la política comuna acostuma a respondre que ella paga religiosament el seu lloguer i que també li sembla desmesurat. Quan és qüestionada per temes d’igualtat social, de tolerància o d’agressions al col·lectiu elagetebeí, Colau mai no desaprofita l’ocasió per recordar la seva condició de bisexual, amb el simple objectiu d’adduir que, en aquesta lluita, ella hi és d’antuvi.

Ja fa un any que la crítica al processisme és un tabú que s’escuda en l’empatia bonhomiosa vers els pobres engarjolats

El gest de Colau té un mèrit extraordinari, car l’alcaldessa ha aconseguit àdhuc modelar la pròpia identitat d’una forma magistral, agraint a l’atzar dos dons: haver nascut “bisexual i de classe pobra” (el tercer do, el de la nació oprimida, no l’ha inclòs en la seva personalitat, perquè fa poc cosmopolita). Seria injust adjudicar aquesta apologia d’allò empàtic només a la inquilina de l’Ajuntament perquè, d’ençà dels empresonaments del govern català no exiliat, l’empatia ha fet de mur de contenció a qualsevol esment als discursos que hem escoltat fins ara al Tribunal Suprem. De fet, ja fa un any que la crítica al processisme és un tabú que s’escuda en l’empatia bonhomiosa vers els pobres engarjolats.

Mentre aquesta setmana i l’anterior, els nostres polítics electes ordien discursos d’altíssim contingut polític, als ciutadans se’ns negava la possibilitat d’incidir en els seus mots a causa de l’empatia. De fet, la nostra wagneriana tribu ha experimentat un orgasme continu d’orgull veient declarar Junqueras, Forn, Turull i Romeva. Ai, reina, sí que parlen bé els nostres nanos, i quina llàstima com mos tracten els espanyols! Certament, les intervencions brillaven, els arguments eren dignes de Ciceró i l’empatia aflorava a dojo: qualsevol cosa, ai las, menys recordar que aquestes mateixes persones són responsables directes de tots els incompliments posteriors a l’1-O i (parcialment) de la repressió estatal que viu el poble català.

Però l’empatia ho taparà tot: les mitges veritats, la jugada mestra, el camí de la llei a la llei, les estructures d’estat que eren quasi a punt d’enllustrar-se, i tota quanta mandanga esdevinguda fum. La pregunta ara és fins quan ens haurem de capbussar en aquest estat d’empatia contínua que eximeix de qualsevol responsabilitat moral. Car tot pinta que aquest estat on la crítica viurà entre parèntesis es perllongarà quan es dictin les inexorables condemnes, a la qual cosa caldrà després afegir un temps prudencial quan surtin de la presó (un fet que, com molts conciutadans, jo desitjaria immediat). L’univers de les emocions, conseqüentment, garantirà més d’un lustre d’anestèsia.

Entrem de ple en l’era de l’empatia. Ens caldrà, doncs, que els nostres il·lustríssims acadèmics de l’IEC barrinin noves definicions. Jo els en proposo una de nova: “facultat d’identificar-se amb la dissort aliena d’un castigat o reprimit, mitjançant la qual hom renuncia a la seva capacitat d’anàlisi crítica sobre aquesta mateixa persona”. Procedeixin a incloure-la al totxo, que això va per llarg...