L’alcalde de Manlleu, el republicà Àlex Garrido, acaba de dimitir del seu càrrec després que circulessin per l’abocador de les xarxes unes imatges d’aquest passat estiu en què se’l veu embriac en una discoteca mentre dos agents de seguretat el conviden a abandonar el local. En un comunicat d’una indigència mental molt més censurable que anar pitof per la vida, l’antic responsable municipal justifica la seva renúncia adduint que “el meu comportament és del tot censurable, tenint en compte la situació crítica que travessa el país i la nostra ciutat”, afegint també que els representants públics sempre han d’ésser exemplars, “fins i tot en els fets circumscrits a la vida privada.” Abans que el pobre Garrido, a quin no tinc el plaer de conèixer en persona, abandoni la política i que els guardians de la moral afegeixin una nova víctima al seu còmput demencial, parlem de l’exemplaritat.

En primer lloc, recordem una idea ben simple als talibans de l’ètica: agafar una bona turca, pillar un cego de collons o fer el musclo tota una nit a la cocteleria predilecta no té res de poc exemplar. Cert que un càrrec polític pressuposa i ha de tenir un pes simbòlic que en fonamenti la dignitat, i que el batlle de Barcelona o el president dels Estats Units no poden comparèixer mamats a un acte oficial ni passar una part substancial del seu temps fotent-se clenxes. Però confondre l’alcoholisme o l’addicció amb una nit de farra (per llarga que sigui), escurar un porret o regalar la geometria bellíssima de la dama blanca a la Visa és digne d’una societat dictatorial. Sí, Àlex; al vídeo en qüestió se’t veu calent d’orelles, dus una mantellina d’aquelles que carden època, però si has exercit el teu càrrec posant-hi el màxim del teu talent i hores de feina, creu-me, per mi ets tot un exemple.

Catalunya ha vist com líders polítics que mentien repetidament al poble amb les seves promeses de tres al quarto encara tenen la gosadia de presentar-se al comú en forma de referents morals, màrtirs de la pàtria i verges maria del patiment

Que la ciutadania es reservi el dret de dirimir l’oci dels seus polítics, el seu temps de lleure privat, és una barbaritat pròpia d’inquisidors. És precisament quan els temps són crítics, quan a un líder li circulen decisions que poden afectar milions de persones a l’encèfal, que el seu albir per relaxar-se o oblidar la pressió ha d’esdevenir sagrat. Mentre els cursis apel·len a l’excusa de la transparència i de l’exemplaritat, el conservadorisme avança imparable. El poble no és ningú per fotre’s a la taula, al llit o a la bragueta dels seus representants polítics i més encara quan només el mou la morbositat malsana o l’execrable ressentiment de classe. Només faltaria que un alcalde que ha treballat mesos per la seva ciutadania mentre veia morir els seus veïns no pugui guarir-se l’estrès amb una nit curulla de didalets de bourbon. Si l’alcalde ha fet la feina, a partir de mitjanit se me’n fot el que faci.

Catalunya ha vist com líders polítics que mentien repetidament al poble amb les seves promeses de tres al quarto encara tenen la gosadia de presentar-se al comú en forma de referents morals, màrtirs de la pàtria i verges maria del patiment. Aquí a la tribu hem pogut degustar una amanida d’incompliments difícilment superable, des de presidents que no han aplicat referèndums vinculants, a fulls de ruta d’alta volada poètica que han acabat en odes al fum, i ni puto déu ha dimitit ni ha demanat perdó als electors. En canvi, ara va i en Garrido, pobret meu, ha d’abandonar l’alcaldia per no ofendre l’Esperit Sant de Lledoners i la seva fastigosa i cínica moral del miri-és-que-soc-bona-persona! La política catalana ha esdevingut una broma infinita que se supera a diari: els traïdors fan classes d’ètica i un nano que només s’ha regalat una bona merla ha d’amagar-se a casa com un empestat.

Àlex Garrido no ha comès una temeritat, com sí va fer un antic responsable municipal badaloní conduint com un foll de nit per l’Eixample, ni ha tacat la importància del seu càrrec com quan la nostra benemèrita consellera de Salut va decidir saludar la seva família en ple confinament mentre els metges catalans treballaven a la majoria d’hospitals del país deixant-s'hi la pell i, literalment, posant en perill la seva vida sense saber quan collons tornarien a casa. L’Àlex Garrido ha aprofitat una nit d’estiu per sortir de farra, com tu i jo hem fet manta vegada (i si no ho has fet, manyac, quina vida més avorrida i penosa). L’Àlex Garrido ha abraçat la copa d’un gintònic com si fos Santa Maria de Manlleu reencarnada amb l’aparença de Natalie Portman. Sí, i què? És la seva vida privada, el seu temps de lleure i de descans, i faries molt bé traient el nas d’allò que només a ell pertoca.

Et sembla, estimat lector, que l’alcalde de Manlleu ha fet quelcom poc exemplar? Doncs et recomano que no et miris aquells vídeos i entrevistes d’en KRLS i l’Oriolet d’abans i després de l’1-O quan juraven que el nostre sacrifici faria vinculant el referèndum. No hi tornis, creu-me, perquè si ets tan primmirat amb això de ser exemplar acabaràs a la barra del bar fregint-te a cerveses amb llàgrimes als ulls, i encara vindran els veïns a regalar-te sermons. Llegeixo que la renúncia de l’alcalde de Manlleu no ha de fer-se efectiva fins dilluns. Doncs bé, Àlex, si llegeixes aquest article i creus haver fet la teva feina amb dignitat, fes el favor de repensar-t’ho i continuar al càrrec. Sigues exemplar, no claudiquis i mantén-te ferm. Si em fas cas, ho celebrem fent un got a Manlleu. Jo, si no et sap greu, l’ompliré només amb aigua de Vichy, que d’això de mamar en vaig fer una càtedra i ara faig molta bondat.