Quedeu-vos amb tres imatges, tres.

Penseu primer en Ada Colau convertida en simpatiquíssima i joliua Youtuber, tota una celebrity de la política intentant fer-se l’enrotllada amb expressions com ara gente superpower. L’alcaldessa comuna, ja ho sabeu de sobres, la diu en espanyol perquè, com tots els espanyols, creu que hom només pots ser Youtuber, enrotllat i popular xupiguai emprant l’estimadíssima llengua de l’enemic. Seguim.  

Si  us resta energia després de veure un dels vídeos de Colau xerrant a càmera com quan els adults parlen amb els nens, fingint veu aflautada i tractant-los de subnormals, admireu el fragment televisiu en què el meu bon amic Toni Bolaño preguntava a Elsa Artadi els colors d’algunes de les línies del metro de Barcelona. Val la pena reproduir la resposta, ara sí, en la llengua de Cervantes: “Yo ahora mismo he estado viajando en coche oficial y cuando iba a trabajar viajaba con los Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya; siempre he ido en transporte público, entre otras cosas porque no conduzco.” La cita es tan meravellosa, que no necessita cap comentari ulterior. Només un poc de música rococó.

Qui sí condueix, i aquesta és la tercera imatge que m’agradaria que tinguéssiu al cap mentre llegiu, és el tete Maragall; concretament, l’alcaldable republicà ara guia una flamantíssima motocicleta elèctrica que els cranis privilegiats d’ERC han batejat com la “Maragall Force One”, copypastejant el nom de l’avió del president més poderós del planeta, i que, segons el protagonista, voldria significar la metàfora d’una Barcelona “amb mobilitat lleugera i no contaminant”.

Cap dels tres polítics als quals m’he referit són líders banals. Considero Ada Colau un dels pocs polítics del país que té una noció veritable i forta del que significa exercir el poder: a banda, com a bon narcisista, m’encanten les persones amb un ego catedralici. Al seu torn, ja m’agradaria que la majoria de regidors de la tribu tinguessin la meitat de formació que l’Elsa, i aquest gest del Polònia de retratar-la com una pija gilipuà em sembla una cosa massa fàcil fins i tot pel censor oficial del regne, Toni Soler. Finalment, Maragall Jr. té el mèrit d’haver estat l’arquitecte d’un dels ajuntaments menys endeutats i eficients del món, una estructura que, inqüestionablement, ha funcionat com un rellotge durant lustres. Ara caldria canviar-la de dalt a baix, com no s’han atrevit a fer ni Trias ni Colau, però ja se sap que Esquerra és un partit conservador i Junqueras està per altres coses.

Us parlo, per tant, de tres servidors públics a qui la dinàmica del país ha fet degradar-se fins arribar a aquestes imatges que tots tenim a l’encèfal i convertir-se així en una caricatura d’ells mateixos amb la sola i única intenció de pensar que arribaran més i millor a la ciutadania. Tres polítics, en definitiva, que demostren fins a quin punt aquest retorn a la neo-autonomia pot acabar convertint la societat catalana en un indret de frivolitat i de tonteria on es farà molt difícil de viure amb normalitat. Jo puc entendre que en campanya t’has d’inventar moltes coses per sortir a la tele, però diria que els barcelonins ens mereixem una mica més d’intel·ligència i passar menys vergonya aliena amb qui diuen que ens vol representar. Barcelona és el pol existencial del país, i si això s’escampa, ben aviat acabarem demanant a crits el retorn de la vella i corrupta política de sempre.

Diria que, en poc temps, el mínim requisit perquè servidor es torni a interessar per algú que participi en la cosa pública serà que se m’adreci intentant un diàleg d’adults responsables. Pel que fa Barcelona, de moment, només una persona se salva d’aquest instint animal per degradar-se. Però tranquils, que no us en parlaré; això de promocionar els amics en un article fot molta mandra i queda ben xaró. A banda, pobret meu, no li vull restar cap vot.