Aquest article va d’una de les poques dones del país que ha exhibit el poder amb veritable intuïció i mala llet. Mentre es recupera de la coixesa, amb el magí emboirat, Marta Ferrusola afronta potser el seu capvespre inconscient de com els castrats que li havien fet reverències durant lustres, amorosint-la per si així podien flairar l’ombra del seu marit, ara intenten esmolar el seu enginy cardant-se’n a Twitter. Cal estudiar seriosament els personatges caiguts en desgràcia perquè, com passa amb el cas de Joan Carles I, són el millor detector de rucs oportunistes i d’aquell tipus de persones que muden la moral segons la climatologia. Tant li fot si Ferrusola et cau bé o si la consideres un exemple de catalanor atàvica i démodé, car de l’antiga primera dama t’ha d’interessar exclusivament la capacitat de cínics que deixa en pilotes, no per la seva condició de matrona d’un suposat clan mafiós.
Els plometes del país diuen que la figura política de Pujol no podria explicar-se sense la seva muller, però s’erren en els motius. Lluny de ser l’escut de les seves misèries, Ferrusola no va tenir mai cap problema a fer explícit tot allò que el president amagava amb l’excusa de fer-se el simpàtic a Madrit i no semblar tan cínic a ulls dels catalans. La Marta sempre tractà els espanyols d’enemics i sabia que les estructures de poder de la Generalitat, que el pujolisme venia com les d’un petit estat alemany, no eren més que foc d’encenalls. En un entorn corrupte com el del primer autonomisme, Ferrusola va ser molt conscient que la seva descendència hauria de tenir bastanta pasta, però no pas per ostentar-ne (que d’això els catalans no n’hem sabut mai), sinó per fer-se respectar entre la burgesia pactista del país i perquè el seu marit no quedés com un pagerol a ulls de les elits madrilenyes.
N’hi ha prou de dinar una sola vegada amb el president Pujol i palesar la seva nul·la cultura de forquilla per veure com el 126 no ha ostentat mai cap noció de luxe. Al seu torn, també n’hi ha prou de veure com han buidat la cartera els seus nanos per saber que als pobrissons, més que per corruptes, els haurien d’encausar per mal gust (a Catalunya els únics que tenim veritable classe i aristocràcia som els que venim de pobre i tenim la bondat de no repetir-ho a cada article com fan les poetesses de cama peluda). La Marta mai no va endrapar bitllets perquè fos una matrona protectora, ni perquè volgués que els seus fills marquessin collonera, sinó per deixar ben clar que el seu marit es domesticava als espanyols per quatre engrunes. Com la majoria de dones catalanes, Ferrusola gaudia fent-se la pepa quan en el fons era l’única que podia arrambar el seu marit i acusar-lo de tou.
Cal estudiar seriosament els personatges caiguts en desgràcia perquè són el millor detector de rucs oportunistes i d’aquell tipus de persones que muden la moral segons la climatologia
En el terreny dels coixos, com és sabut, tothom intenta sobreviure, i la doble moral ha de ser jutjada pels objectius que aconsegueix, no pas per aquell gest tan espantós d’avaluar l’ètica d’abans des de la comoditat del sofà o la càtedra del present. A mi aquells discursos de la Martona sobre la necessitat de treballar més hores que ningú, recalcant la importància de la família o de la fe sempre m’han fotut una moltíssima mandra. Però també és veritat que, quan abandono la meva espantosa positura intel·lectual i examino què m’ha funcionat a la vida i qui m’ha acabat salvant, la seva retòrica no em sembla tan forassenyada. Els llepafils poden acusar el clan Pujol d’haver-se enriquit amb el jornal de la plebs catalana, i amb tota la raó, però estic segur que si la Marta veiés els seus fills fumant-se un cigar en un iot com ha fet Felipe González nedaria cap a on fossin per fotre’ls un calbot.
La Catalunya de Ferrusola és la guardiana d’un essencialisme muntanyenc i vetust que ha possibilitat l’escarni falsament cosmopolita dels nens de l’Eixample com servidora. Pot criticar-se tant com es vulgui l’imaginari de floristeria i monyo de la matrona en decadència, però el que cal veure és el cinisme majúscul de tots els piulaires que se’n foten de la Marta mentre exerciten la genollera pel mossèn de Lledoners o el falsari de Waterloo, mentre es preparen per viure de la mamella d’aquest postautonomisme nostre tan nauseabund. Són els mateixos apologetes de la república que han investit Pedro Sánchez i que han permès que Joan Carles I foti el camp d’Espanya a gastar-se una suma de calés que els Pujol no haurien ni somiat arribar a tenir a Andorra. La Marta exemplifica moltes coses que no ens agraden, pot ser cert; però en delata moltíssimes més que encara ens tenallen.
En una situació de falsa pau com la d’ara, és comprensible que els mestretites del país reneguin d’una guerrera com Ferrusola; però enmig del camp de batalla i en cas de necessitat de bufetades, jo la triaria com a defensora del meu cau, car soc ben conscient que seria capaç de deixar-se matar per defensar un paisatge que estimi o un fill que hagi parit, per molt tanoca que sigui. Són unes qualitats que jo no tinc ni tindré mai, perquè el meu cinisme m’ha portat a dur una vida de dandi més enfeinat en fer volar faldilles que no pas a alliberar el meu país. Potser aquesta és la tragèdia, haver de triar entre ser un guerrer mig corrupte o una caricatura del teu talent real. Tot això m’ho recorda la Marta i la seva adorable i fastigosa Catalunya; per aquest motiu terapèutic li desitjo que es recuperi ben aviat, encara que sigui per mirar els seus antics aduladors a la cara. Sense pestanyejar. Clar.