La setmana passada, per obra i gràcia de la periodista d’El Punt Avui, Maria Palau, sabíem que el filòsof Arnau Puig —l’únic supervivent del moviment Dau al Set, amb noranta-tres primaveres a l’esquena— havia decidit concedir la gestió del seu importantíssim arxiu personal a la revista Bonart. La notícia, que una publicació privada gestioni l’immens llegat llibresc d’un pensador, no superaria l’anècdota si, en l’entrevista corresponent a la revelació, Puig no hi digués que n’havia ofert la tutela a l’Arxiu Nacional, el MNAC i el MACBA sense esperar ni un sol euro de compensació econòmica; és a dir, que fins a tres institucions del país han menyspreat l’herència escrita, epistolar i gràfica d’un dels intel·lectuals més importants d’aquesta nostra tribu tan desagraïda amb la gent que penca.

L’amic Arnau ha tingut sort perquè, de no haver gestionat personalment la cessió de l’arxiu en vida, li podia haver passat com al pintor Ràfols-Casamada o a l’escriptora Patrícia Gabancho, que des del més enllà devien veure entre llàgrimes com de la seva biblioteca en tenien cura els drapaires barcelonins. En aquest país cal recordar coses molt bàsiques, com ara que un arxiu personal o una biblioteca no és tan important per les singularitats que hi pugui haver (en el cas de l’Arnau, la seva col·lecció no inclou obra gràfica dels seus antics amics Ponç o Tàpies) sinó pel devessall de pistes que ens ofereix sobre el seu camí intel·lectual: les obres llegides, els espais subratllats i, en definitiva, la prova física de com es va traçant un itinerari filosòfic. Que els llibres o els catàlegs en qüestió puguin trobar-se en en altres indrets no hi fa res: l’important, en aquest cas, és el camí que tracen.

Escarnir el pensament crític amb aquesta grolleria, creieu-me, al final té conseqüències dramàtiques

Al fet ja prou sinistre d’aquest desinterès per part de les administracions, s’hi suma el menyspreu que les entitats culturals de la tribu han tingut sempre per la gent que gosat dedicar la vida al pensament. Ho demostren fets com que Òmnium no hagi dedicat ni un sol Premi d’Honor a un pensador del país (en el cas de noms com el traspassat Lluís Duch o els encara vivíssims Xavier Rubert de Ventós, Pere Lluís Font o el mateix Arnau Puig la cosa és d’autèntic escàndol) o que arxius com el del nostre Francesc Pujols tot just comenci a estudiar-se com mereix el geni de Martorell. Tot això, en un país molt més pendent de si Albert Rivera es queda sense amics i en què el debat cultural es basa en triar si a hom li plau més la coca de llardons o de crema, deuen semblar coses menors, però escarnir el pensament crític amb aquesta grolleria, creieu-me, al final té conseqüències dramàtiques.

L’Arnau Puig sempre ha demostrat una enorme generositat amb el país i els pensadors que ens hi hem acostat per robar-li una mica de saviesa. Semblava que això de tenir un president lletraferit i una consellera catedràtica ens havia de regalar alguna bona notícia en l’àmbit de la cultura, però coses com aquestes et fan veure que, simplement, en aquest indret de món tot déu es posa la cultura a la boca però ningú no mou el cul per salvar-la. De debò que Catalunya no té cap biblioteca pública, ni un sol institut o museu que pugui acollir aquest doll de coneixement? Però bé, el pitjor de tot plegat és que aquestes coses a servidor ja ni l’entristeixen, perquè t’acabes acostumant a tot. Perdona’ls, Arnau, que sabem perfectament el que fan. I no te’n facis mala sang, mestre, que et volem encara per molts anys.

Bernat Dedéu
Opinió L'estat del catanyol Bernat Dedéu