L’home més ric del món acaba d’adquirir el principal abocador de la conversa global. Elon Musk ja té Twitter al sac i, atesa la seva perícia de transformar la innovació en negocis pròspers com ara Tesla o SpaceX, qualsevol malfiança dels seus usuaris pot semblar una rebequeria. No obstant això, m’interessa estudiar els nivells d’aquesta aprensió contra Musk, car, més enllà de la singularitat o triple moral del personatge, la desconfiança ajuda a explicar-nos millor. De fet, els recels contra el magnat no són patrimoni exclusiu del comú dels mortals: els antics propietaris de Twitter foren els primers a desconfiar del seu futur propietari i el més important del cas són les raons. Ningú no dubtava de la seva perícia en fer calés, qui gosaria, sinó de la seva personalitat canviant, maldestra i capritxosa, una manera de fer que la mateixa plataforma havia ajudat a sobredimensionar.
Aquí hi ha el primer gran símptoma d’aquesta història: Twitter temia Elon Musk justament perquè era un usuari que havia emprat els seus mecanismes esprement-ne els límits i fent un ús massa expansiu la llibertat d’expressió; per posar exemples molt diferents, havia anunciat la privatització de la seva empresa a la xarxa (davant l’esmena de la US Securities and Exchange Commission, principal salvaguarda ianqui que vigila la transparència en el mercat inversor) i acusà de pedofília un submarinista que es trobava salvant uns noiets atrapats en una cova a Tailàndia (simplement perquè el pobre senyor en qüestió li havia dit que el submarí amb què el magnat els volia pescar era una andròmina inservible). Twitter desconfiava de Musk com la societat liberal-il·lustrada blasmava Don Joan, considerant la seva llibertat massa excessiva àdhuc per una societat lliure.
Musk farà quelcom més intel·ligent que retallar la llibertat de qui pretén insultar: voldrà, contràriament, modelar el caos de l’opinió piulaire des de dins mateix de la màquina
Sobre el paper, les propostes de Musk per a l’aplicació són interessants de discutir. L’empresari ha blasmat Twitter per ésser molt opac amb l’algoritme que ens torna addictes a la piulada (proposant que la companyia n’expliqui l’esquelet “en obert”) i ha tingut la pensada de la creació d’un “Edit button” que permeti esmenar les piulades per garantir que hom matisi la seva ira a l’hora de cagar-se en l’alteritat. Com ha escrit Kyle Chayka al New Yorker d’aquesta setmana, semblaria ser que l’empresari vol que Twitter torni a l’era en què piular no et suposava tants problemes, afavorint petites formes de moderar el pas del nostre monòleg interior al debat públic. La compra de l’aplicació tindria, en efecte, algun tuf de revenja personal: vist que ell mateix ha patit els problemes de la ira a les xarxes, l’empresari acabaria comprant el terreny de l’excés per matisar-ne el foc creuat.
Tement una disminució de la llibertat d’expressió a la xarxa (en una idea naturalment errònia; qualsevol mitjà de comunicació, per lliure que sigui, implica alguna forma o altra de censura), els usuaris han respost tuitant fotografies de Musk i titllant-lo de “pedo guy”, els mateixos mots amb què ell va referir-se al socorrista abans esmentat. Diria que els trets erren d’energia, perquè Musk farà quelcom més intel·ligent que retallar la llibertat de qui pretén insultar: voldrà, contràriament, modelar el caos de l’opinió piulaire des de dins mateix de la màquina. Això explica la possibilitat d’editar els propis comentaris, una espècie de segona oportunitat per al matís que, de fet, canviarà l’essència de Twitter del tal com raja a la punteta verbal. De fet, l’únic que vol demostrar el magnat és que, en el món del futur, la llibertat serà patrimoni de qui tingui poder per defensar-la.
Ja té gràcia que el món canti l’adeu a Twitter justament ara, com si els anteriors propietaris de l’empresa fossin missioners. En aquest sentit, m’ha sorprès agradablement la reacció pragmàtica i capitalista de la tribu davant el cas: molts conciutadans del país han aprofitat l’adquisició per adreçar-se directament a Musk i demanar-li feina a la nova empresa. És admirable! En el terreny de l’economia (dissortadament, no passa el mateix en la política) els catalans hem entès que, per fer el que ens roti i dir el que ens sembli, sempre cal estar a prop de la gent que té molts diners. Lluny de cantar la salmòdia de l’adeu a Twitter, sembla que per una vegada ens hem posat del cantó guanyador. Ara només ens caldria fer el mateix amb assumptes tan essencials de la política com ara l’espionatge o els exèrcits. Potser així, de mica en mica, acabarem controlant el botó d’editar missatges.