Dijous passat, Laura Rosel cantava un editorial ple de simpatia cap a Ada Colau arran de la seva fugida de Twitter en el qual la capatassa d’El Matí a Catalunya Ràdio descrivia l’univers piulaire com “un lloc poc acollidor, sobretot per a determinats perfils. Una xarxa que ens ha demostrat que l’odi ven i enganxa i és el lloc ideal per descarregar la ràbia contra qui sigui, contra el que sigui, de franc.” Ja té gràcia que sigui una periodista, la feina de la qual hauria d’ésser fiscalitzar els polítics i no pas enviar-los escalf, qui es dediqui a filosofar pejorativament sobre una xarxa que, i aquí rau una de les seves genialitats en tant que mitjà de comunicació, també pot esdevenir un indret on la ciutadania aprofiti una minúscula i gratuïta parcel·la per abocar-hi un poc de mala llet, amb tots els excessos i covardies que no els permet l’avorridíssim univers de la realitat.

Twitter és, com qualsevol xarxa, un indret on podem seguir les reflexions del catedràtic, els aforismes de la més elevada poesia (l’humor català, per exemple, deu a Twitter una revolada importantíssima i de molta qualitat) i sí, on també hi ha manta imbècils que aboquen els seus problemes d’egolatria. Com pot entendre qualsevol persona entenimentada que no caigui en l’estúpida temptació de la tecnofòbia, ni la grolleria ni la imbecil·litat són un invent de les xarxes socials. L’anonimat piulaire i la virtualitat provoca que el comú sigui més gallard a l’hora de dir-se el nom del porc? En efecte, pel mateix mecanisme que també som més valents escrivint en una carta o en un article que no pas davant la persona que esmenem, sense que això impliqui que Rosel hagi de lamentar-se de l’existència de la impremta o de la malignitat intrínseca de la pantalla d’un ordinador.

[Twitter] també pot esdevenir un indret on la ciutadania aprofiti una minúscula i gratuïta parcel·la per abocar-hi un poc de mala llet, amb tots els excessos i covardies que no els permet l’avorridíssim univers de la realitat

Si hom vol lliurar-se dels ploms i dels aïrats, la mateixa plataforma regala l’opció de blocar o silenciar, una possibilitat de la qual ja m’agradaria disposar a la vida real, atesa la gran quantitat de tanoques que m’envolten. Si hom busca pau, a Twitter o on sigui, que hi segueixi comptes de meditació transcendental i de cultiu herbolari, que en trobarà a cabassos. De fet, si alguna cosa ha activat aquesta xarxa social no és pas la ira, que els catalans sempre hem tingut per desgràcia massa controlada (aquesta és una de les causes per la qual encara ens sotmet l’enemic), sinó una oceànica proliferació d’ofesos i llepafils per metre quadrat. De fet, els catalans no hauríem d’obtenir el nou DNI que amb tanta il·lusió ens acaba de regalar el president Puigdemont: si volem anar pel món explicant quin és el nostre tarannà, caldria que Òmnium Cultural creï ben aviat el carnet de l’ofès.

Entenc que Ada Colau, com a bona comunista (és a dir, com a bona catòlica) s’ofengui i abandoni un espai on, al capdavall, l’opinió ha assolit uns altíssims graus de llibertat. És normal, pel mateix i exacte motiu, que la hiperalcaldessa no hagi abandonat Instagram, que és un espai molt menys contestatari i xupiguai on, de tant en tant, ens pot torturar amb les seves salmòdies d’influencer espanyola. Però que una periodista caigui en aquesta fiscalització i que, a més a més, ho faci des d’una emissora pública que hauria d’afavorir la lliure opinió i no pas la castració resulta molt més preocupant. Però ja se sap que dels periodistes que promocionen el processisme en pots esperar ben poca cosa. Dit això, estimada Laura, deixa d’arrufar el nas amb Twitter i preocupa’t per les audiències, que en el poc acollidor espai de l’EGM i de la radiofonia en general encara no t’hi has acabat d’adaptar.

Tot això t’ho dic sense cap mena d’ira, companya Rosel, perquè entre tots hem d’intentar que la pantalla de l’ordinador i del mòbil també siguin un indret on no s’hi descarregui la ràbia. I ho faig de franc, només faltaria, que surto molt més barat que tu.