L'assassinat horrible de l'Alex en un poble de La Rioja suposa un dolor immens per a la societat, i especialment per als qui som mares i pares. La por que se sent sabent que hi ha monstres entre nosaltres no ens permet abaixar la guàrdia ni un moment.
Les mares solem viure en alerta contínuament: "Compte amb això, vigila amb això altre, no hi pugis, vigila...". És difícil marcar unes línies sense caure en l'excés de zel, sense ser excessivament controladores, sense arribar a asfixiar les criatures. I amb aquestes notícies que són una galleda d'aigua freda, encara és més complicat contenir-se.
No podem viure pensant que a tot arreu hi ha perill. Perquè si no, no sortiríem. Tampoc no podem viure d'esquena a la realitat. I parlar amb els nostres fills del que pot passar és important.
Del cas de Lardero hem pogut saber que el monstre rondava els parcs de la zona, que intentava apropar-se als nens i nenes que jugaven allà a la tarda. Sobretot a les nenes. Que amb qualsevol excusa els convidava a casa: a veure uns cadells, uns ocellets... Els nens de la zona ja anaven amb compte amb el personatge, i de fet havien arribat a fer-li alguna foto. Als xats dels pares i mares també s'havia fet al·lusió a l'home estrany que solia anar al parc o que mirava des de la finestra de casa seva (davant del parc i l'escola).
En llocs petits es detecta ràpidament qui té comportaments estranys. I a Lardero, en aquesta zona concreta, ja havien trucat a la policia per alertar de l'individu després que hagués intentat endur-se un parell de nenes.
Va ser precisament una d'elles la que, segons s'ha publicat, va assenyalar on vivia el senyor que havia intentat emportar-se-la feia uns dies. I així va ser com tres pares, que van sortir a buscar l'Alex, van entrar al portal i van recórrer pis a pis cada porta buscant el monstre.
Com és possible que un monstre amb uns antecedents així, com ara haver assassinat una jove que va enganyar perquè li ensenyés un pis d'una immobiliària, que va reconèixer que no estava llest per ser posat en llibertat i que prèviament havia complert condemna per violació, estigui al carrer sense cap mena de vigilància?
D'aquest incident terrible em sembla que hi ha diverses qüestions que s'han de subratllar: en primer lloc, la importància de parlar amb els nostres fills, explicar-los clarament la importància de com s'ha d'actuar en cas que un monstre d'aquests s'apropi a ells. Com actuar si un dia es despisten, es perden o algú ve a "convidar-los" a veure una cosa que els pugui semblar meravellosa. De vegades passem per alt aquesta conversa, o no ens sembla convenient "espantar-los". Però en vista de les reaccions dels diferents nens en aquest cas, sí que hauríem de subratllar-ho a casa. Per si de cas.
Com hem d'actuar els adults quan vegem que alguna cosa no encaixa: fem fotos, avisem les autoritats i assegurem-nos que intervindran en l'assumpte. Perquè en aquest cas els policies van ser alertats per mares de la zona fa uns dies. Els veïns pensen que l'assassinat de l'Alex es podia haver evitat si s'hagués fet atenció als avisos de les mares: si s'hagués volgut prestar-hi atenció, revisar els fets, intensificar la vigilància a la zona. Perquè segurament en un lloc tan petit, on gairebé tots es coneixen, no hauria estat complicat esbrinar qui era aquest paio que rondava el parc, convidava els nens a casa seva i deia que no volia "embolics amb els pares".
I la reflexió inevitable: com és possible que la policia passi per alt els avisos de les mares sobre uns fets tan greus? Com es pot quedar en un calaix la trucada d'una mare quan relata que a la seva filla se li ha apropat un senyor intentant emportar-se-la a casa? Com es pot explicar que no només ha estat una vegada, sinó que hi ha hagut diverses famílies que han avisat d'això?
Com és possible que un monstre amb uns antecedents així, com ara haver assassinat una jove que va enganyar perquè li ensenyés un pis d'una immobiliària, que va admetre que es va excitar sexualment mentre la veia morir dessagnada (i m'estalvio més detalls), que va reconèixer que no estava llest per ser posat en llibertat i que prèviament havia complert condemna per violació, estigui al carrer sense cap mena de vigilància? Com és possible que un monstre així fos jutjat i no es considerés que tenia algun problema de salut mental?
El cas s'està utilitzant per defensar la presó permanent revisable. Del que no es parla és de com s'afronten els problemes de salut mental i la comissió de delictes per part seva. Són persones que en molts casos viuen soles, ja que les famílies han desistit o no volen fer-se responsables d'ells per les dificultats que comporten. Parlem de perfils perillosos que a causa dels seus greus problemes mentals haurien de tenir una atenció com cal en llocs adequats de la mà de professionals. No es tracta de tancar-los a la presó quan en realitat el que potser necessiten és un centre psiquiàtric, un tractament i, sens dubte, un plantejament vital vigilat per professionals.
Crec que la manera de plantejar-se el tema ha d'abordar aquesta qüestió: com actuen els familiars d'una persona perillosa amb problemes de salut mental? Fer-los responsables a ells, que és el que passa actualment, és una temeritat. Ja ho hem vist amb el cas de la doctora Noelia de Mingo, que després de ser posada en llibertat després d'haver assassinat tres persones a la Fundació Jiménez Díaz, va tornar a agredir amb un ganivet dues dones fa un parell de mesos. La tutela havia recaigut en la mare, una dona octogenària que no podia contenir-la, a qui no feia cas sobre la medicació i de qui s'escapolia sempre que podia.
No es tracta de criminalitzar els malalts mentals. Però sí que cal establir protocols clars perquè, quan aquestes persones puguin ser perilloses, s'actuï immediatament. Perquè a l'hora de la veritat s'ha d'arribar massa lluny perquè els agents intervinguin i la justícia faci alguna cosa. Les denúncies que es queden sense resposta són innombrables, mentre que les víctimes viuen absolutament atemorides. I per desgràcia, quan tenen lloc casos terribles com ara aquest, és habitual que hi hagués prèviament trucades, avisos, denúncies que no es van atendre. I d'aquesta qüestió cal parlar-ne alt i clar, perquè qualsevol que hagi hagut d'anar a una comissaria a denunciar sap del que parlo.