De les converses amb agnòstics i amb ateus, sobretot quan agnòstics i ateus travessen moments de dificultat, n’he tret algunes de les lliçons més valuoses per a la meva vida interior. L’Esperit bufa allà on vol, i de vegades fent un cafè amb una amiga o unes cerveses amb una colla d’amics he entès amb més desvetllament aspectes del misteri que sempre és Déu que fent una estona de pregària amb tota la intenció de pregar. En moments de crisi, l’agnòstic i l’ateu es miren el creient amb un posat que cau entre l’enveja i l’admiració i desitgen creure com ho fa ell. “M’agradaria tenir fe com tu” és un desig que he vist expressar a gent a qui estimo quan els ha tocat travessar els moments més crus de l’existència; això és, en la mena de llenguatge privat que fem servir els cristians, en els moments en què el pes de la creu amb què tots traginem s’ha fet notar més que mai. Bo i que el seu és un anhel que respon a una necessitat de l’ànima, la de la transcendència, també és cert que beu d’un malentès: la noció que Déu és un calmant emocional, un element extern autogenerat i d’autoconsum que té la funció d’oferir consol i ser bàlsam per a les ferides. 

Déu no elimina el patiment. Déu, de fet, ni tan sols elimina la incertesa. Déu sosté en el dolor i la incertesa, però en cap cas les exclou de la vida, perquè aleshores estaria desfent la vida mateixa. L’experiència que compartim creients i no-creients és que els moments de dolor són moments de cruïlla: el patiment viscut en primera persona ens revela aspectes sobre nosaltres mateixos, sobre allò que desitgem, sobre com estimem i sobre la gent que ens envolta que sembla que estigui fet expressament per a esmenar la manera com hem estat vivint fins aleshores. Aquesta és una cruïlla de solitud i silenci. Quan les tenebres s’ho fan tot seu, quan la mort, o la ruptura, o el sense sentit ens condueixen a dubtar del valor de la nostra pròpia existència, però, el creient es reorienta confiant en el sentit del propi dolor. Déu impedeix que el patiment es converteixi en desesperació perquè l’esperança que infon no és la concepció infantil que tot anirà bé, ans el convenciment que, vagi com vagi, encaixi o no en la lògica humana, tindrà un sentit sobrenatural. I no em refereixo a una “recompensa” al Cel. L’experiència del creient que ha continuat creient és que, a l’ombra de les creus que li ha tocat traginar, s’hi amagava una llum discreta, però present ja a la terra.

Divendres Sant és la mostra que Déu no estalvia dolor, perquè no ens estalvia humanitat

Divendres Sant és la mostra que Déu no estalvia dolor, perquè no ens estalvia humanitat: ni al seu Fill, ni a la Mare del seu Fill, ni a les dones que van acompanyar Crist a la Creu, ni a Joan, que havent estat vist amb Jesús va decidir no amagar-se. De fet, tampoc estalvia patiment als deixebles que, esporuguits, desapareixen del mapa. Dissabte Sant, en canvi, és la cruïlla al calendari, perquè és el moment en què la manca de fe encamina a la desesperació de Judes i la fe encamina a l’esperança Maria. És moment de dubte i d’incertesa. També és moment de silenci i, en molts casos, de la mena de solitud que la incomprensió indueix. Dissabte Sant és el dia en què la fe és més perfecta que mai perquè és el moment de creure que malgrat el sofriment, i malgrat la creu, i malgrat el sentiment de derrota absoluta que sovint enterboleixen els sentits, fins i tot quan les coses no són evidents i la sentència sembla escrita, Déu actua. 

G.K. Chesterton escrivia al final d’Ortodòxia que “l’alegria, que va ser la petita publicitat del paganisme, és el secret més gran del cristianisme”. El seu caràcter “secret” pot ser descrit en aquests termes perquè, igual que la fe en Déu, és una alegria que no fa arrels en l’absència de tribulació, ni en el que és aparent. Allò que agnòstics i ateus admiren o envegen en moments de crisi, en realitat, no és un benestar superficial, o una inconsciència absoluta, o una distància amb les pròpies emocions, és tot el contrari: pau d’esperit, consciència sobrenatural, i una comprensió radical de la mateixa humanitat a través de la humanitat de Crist. Durant el Tríduum Pasqual, a misses i pregàries i manifestacions de religiositat popular als carrers, sovint es fa referència al gest que “ens unim a la creu de Crist”, però l’experiència de qui creu és que és Ell qui, amb la seva creu, s’uneix a la nostra i, esquinçant les membranes de la solitud més íntima, ens sosté perquè ens comprèn. Dissabte Sant és el senyal al calendari que expressa com, cíclicament, la vida situarà el nostre esperit en una cruïlla. I com, cíclicament, podrem endinsar-nos en una descoberta de sentit que la farà més gustosa i plena, perquè de mica en mica n’anirem descabdellant el misteri. Els anys ens ensenyen que, per gràcia de Déu, l’únic que és veritablement definitiu és que tot torna a començar. Avui és Dissabte Sant, i demà és Diumenge de Resurrecció.