A partir de dilluns es reprendran algunes activitats considerades "no essencials". Una decisió que no encaixa amb les recomanacions internacionals que, des d'organismes com l'OMS, però també experts científics europeus s'estan donant. Si bé és cert que les xifres que es reporten diàriament sobre les morts i les infeccions tenen una tendència al descens continuat, no estem encara en una situació que ens permeti cantar victòria.


Primer perquè, encara que les xifres "oficials" estiguin descendint, continuem parlant de milers d'infectats nous cada dia i d'unes cinc-centes morts. I perquè, com deia Sánchez, aquest virus no hi entén, de fronteres, pel que hauríem de tenir molt en compte el que està passant en altres llocs que no ens agafen lluny, relativament. Mirem a França, i vegem en quin moment es troben: pujada en la corba i sense dades que alleugin, de moment.

Els experts estan subratllant aquests dies que aixecar les mesures de contenció establertes, de manera brusca, podria portar un rebrot molt més fort i generar complicacions severes als sistemes sanitaris (més de les que hem viscut i estem vivint). Hi insisteixen, i suposo que ho fan en veure que s'estan donant missatges des d'alguns governs en la línia d'anar poc a poc desmantellant el confinament.

I això em recorda a quan l'OMS predicava al desert, tot just iniciar-se el brot a Wuhan, que els països estiguessin atents, que prenguessin mesures i ningú no els feia ni cas. Després, quan van aparèixer els brots a Itàlia o a Espanya, el director general de l'OMS va posar èmfasi en el "us el vaig avisar i no em vau fer ni cas". I en aquests moments, tinc una sensació semblant: ens ho estan avisant i, de nou, alguns semblen no entendre —o no voler entendre.

Enviar la gent de tornada a la feina, als transports públics (per molta màscara que els posis), pot suposar un risc molt elevat. Senzillament perquè ja s'ha denunciat per diverses vies (fins i tot la judicial) que les xifres que estem valorant podrien ser molt inferiors a les reals: les infeccions reportades són aquelles que han donat positiu a un test, però no reflecteixen la quantitat real de persones que existeixen encomanades. En molts casos, les que es queden a casa seva i aguanten com poden el virus, i en altres —els més perillosos— perquè hi ha persones infectades però que no ho saben ja que són asimptomàtiques, i per tant, estan expandint el virus sense saber-ho. Per molt confinament que hi hagi, tots podem sortir a comprar, a treure al gos, i a partir de dilluns, a treballar en molts casos.

Segons un informe publicat per experts del Departament de Salut de la Generalitat fa un parell de setmanes, es podria esperar un nou brot per a finals d'abril. Aquestes infeccions respondrien a casos de contagi que s'estarien produint en aquest moment i durant els propers dies: solen tardar a aflorar convertits en dades un parell de setmanes. I és precisament finsel 26 que està aprovat l'estat d'alarma, encara que Sánchez ja va anunciar recentment que està convençut que haurà de demanar una altra pròrroga més, o sigui, que estaríem parlant d'estendre l'estat d'alarma fins a mitjans de maig.

Mentrestant a França o a Itàlia ja ho han fet. I quan els pregunten "fins quan" mantindran aquestes mesures de contenció, responen igual: "no ho sabem". És lògic perquè aquest virus va mostrant cada dia alguna cosa nova: nous símptomes, nous efectes, noves pistes que ens ensenyen que ens trobem davant d'una "bestiola" més complicada del que al principi es va voler pensar. La seva letalitat és deu vegades superior a la de la grip. Afecta també joves sans. Encara que en menor proporció, també a nens. Genera col·lapses imprevistos en persones que estaven "sanes" abans de contreure el virus. I estan apareixent casos on persones que ja havien superat el virus tornen a donar positiu. Per tot això, l'únic cert que podem assegurar és que no sabem realment a què ens enfrontem, ni quant temps tardarem a poder plantejar mesures que realment siguin eficaces tant per combatre el virus com per poder sostenir els nostres sistemes públics sanitaris. I en aquest context, prendre decisions implica riscos elevats.

I davant del dubte, davant d'un panorama tan incert, no seria el més assenyat curar-se en salut, com se sol dir? Alguns experts economistes explicaven aquests dies que és crucial no deixar-se portar pel pànic ni per la urgència dels mercats en aquesta situació: concretament, una opinió que em va semblar interessant, assenyalava que era molt més eficaç prendre una mesura radical de confinament que posés l'economia en "mode hibernació" durant un temps determinat, de forma contundent, a mantenir durant més temps mesures més suaus. Venia a dir aquest economista que frenar en sec podria garantir un tall de de la propagació del virus que, a mitjà i llarg termini, reportaria beneficis; perquè si, altrament, s'intenta mantenir viva, encara que a mig gas, l'economia, suposaria pèrdues menors en un moment immediat, però que a llarg termini estaria debilitant el sistema d'una manera molt més profunda.

És evident que hi ha confrontació en aquesta qüestió: vam veure la ministra Nadia Calviño a començaments de setmana dir que a partir del 26 d'abril tornaríem a la normalitat. Tanmateix, gairebé sense arribar a acabar la frase, el ministre de sanitat, Salvador Illa la va desdir assenyalant que en absolut ens trobàvem en un moment per parlar de normalitat ni de desescalada. Sinó més aviat, que ens trobàvem en un moment dur i que el camí per recórrer encara era llarg. L'endemà va ser quan Sánchez va anunciar que hauria de demanar una altra pròrroga quan acabés la del 26 d'abril, o sigui que Calviño "va ficar la pota" fins al fons. I és evident que ella estava donant un missatge al mercat, als empresaris, que són els que semblen tenir més pressa per tornar a "la seva normalitat". La nostra, la de la gent, els resulta una mica indiferent. Ja s'ha vist, també, la reacció de la CEOE respecte a l'ingrés mínim vital: a aquesta gent li sembla fatal que es doni liquiditat a famílies que en aquests moments s'han quedat seques, que no perceben ingressos i que precisament es troben en aquesta situació per un fet aliè a ells, fins i tot als seus empresaris i sectors d'ocupació. Una injecció econòmica que els permeti pagar el bàsic, viure. Una cosa fonamental en moments "de guerra", com els agrada dir als que apareixen per fer rodes de premsa vestits d'uniforme castrense. Doncs això a la CEOE no li agrada, perquè per a ells, potser, hauríem de sortir tots al carrer a encomanar-nos massivament però continuar treballant i generant-los beneficis. És d'això del que estem parlant? Sembla que sí.

Un interessant debat, que enfronta als qui considerem que per sobre de la sanitat no hi hauria d'haver interessos econòmics, i els qui consideren que l'economia mou el món i que les mans invisibles ja s'encarregaran d'ajustar comptes sempre que no pari la màquina.

I d'això va, precisament, la decisió de tornar a treballar la propera setmana per a tantes persones que haurien de continuar confinades, en la meva opinió, a les seves cases. Tal com diu el "malvat Torra", que està demanant que es prolongui el confinament, almenys, dues setmanes més.

I és que, "el malvat Torra" va ser terrible a l'inici d'aquesta crisi quan va sortir de la línea general per demanar mesures contundents, confinaments dels focus de contagi, perquè, dues setmanes després els fets li donessin la raó. El terrible Torra ha realitzat canvis en la gestió del Govern perquè les residències de gent gran passin a ser gestionades des d'una conselleria diferent, amb la finalitat de poder evitar més morts dels avis. El malvat president semblaria estar fent més cas als organismes internacionals i a les autoritats europees i mundials, en lloc de seguir els passos que es recomanen des del ministeri espanyol. S'està demanant de treure els presos dels centres penitenciaris, i el Suprem espanyol es regira i bloqueja, quan en realitat no és aquest un caprici indepe, sinó que és una recomanació de Nacions Unides.


Es repartiran màscares a tothom, a Catalunya, mentre que a Espanya encara cal escoltar debats sobre la seva utilitat. Però com sempre, els dolents temeraris, els que volen anar per lliure són els egoistes supremacistes independentistes. Aquesta és la manera trista d'entendre que, en realitat, potser, el que s'està intentant és prendre les mesures més eficaces l'abans possible. Posant per davant els interessos de la ciutadania i no dels mercats.