Fa uns anys, el juliol de 2014, el Parlament de Catalunya votava una moció sobre l'autodeterminació del poble kurd, del palestí i d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.

La moció va ser rebutjada, fonamentalment pels vots en contra del Partit Popular i de CiU. Des del grup nacionalista català, Mireia Canelas va explicar que hi havien votat en contra perquè no es va acceptar una esmena per ells presentada que demanava, en termes generals, "el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles".

I és interessant veure ara com van votar els altres: El PSC va avalar l'autodeterminació palestina i un referèndum al Sàhara, però es va abstenir en la qüestió kurda. Per la seva part, Ciutadans va votar en contra de l'autodeterminació palestina i kurda però sí que estava d'acord en el referèndum al Sàhara. De fet estava a favor d'una votació "lliure i vinculant per decidir el futur del Sàhara Occidental".

Van impulsar la moció des d'ICV-EUiA amb suport d'ERC i la CUP.

Llavors hi havia David Fernàndez, de la CUP, i la sessió es va haver d'interrompre quan el diputat de la CUP va denunciar que un diputat del Partit Popular, José Antonio Coto, es va referir als palestins com a "moros".

Temps després, Jordi Évole li va preguntar al president Puigdemont per la votació negativa de CIU al dret d'autodeterminació dels kurds. Va ser molt sonat allò, i potser no es va parlar prou de la trampa que el periodista havia parat al president, ja que no va quedar clar que la postura dels convergents en aquell moment havia estat votar en contra de l'autodeterminació "d'uns pobles", perquè el que van demanar en realitat va ser votar a favor de l'autodeterminació dels pobles, en sentit obert, general. Per desgràcia, encara avui hi ha qui pretén utilitzar com a argument que els de Puigdemont van votar en contra de l'autodeterminació del poble kurd, una cosa que a més de ser tramposa, és falsa.

Passa el temps, i passa ràpid ple d'actualitat i per això se'ns obliden moltes coses. De vegades és important recuperar-les. Sobretot ara que els relats es retorcen, es manipulen i confonen.

Cal recordar als "socialistes" que el PSOE sempre va estar a favor del dret d'autodeterminació dels pobles. Almenys així ho deien en el seu moment, ho posaven per escrit i alguns duien mocadors palestins i mostraven la seva solidaritat amb el poble sahrauí. A Suresnes es va dir alt i clar, i es va repetir el 1978 quan es va celebrar al País Basc i Navarra el primer Aberri Eguna, on Ramón Rubial i Nicolás Redondo eren al costat de la pancarta caminant pels carrers de Bilbao. "Estatut Nacional d'Autonomia. Autogovern. Autodeterminació", podia llegir-s'hi.

El PSE de llavors havia donat suport al manifest que parlava obertament del dret d'autodeterminació: "la democràcia no serà plena per al nostre poble fins que, constitucionalment, no es reconegui la seva sobirania i el dret d'autogovern que en possibiliti l'autodeterminació", deia el text.

Sense anar molt lluny, quan Edu Madina era al capdavant de les Joventuts Socialistes Basques, es va aprovar una declaració l'any 2000, on es donava suport al dret d'autodeterminació. De fet, en el IV Congrés de les joventuts socialistes, la ponència política que es va avalar amb el vot del 80% dels delegats reclamava un "referèndum d'autodeterminació per conèixer si els bascos estan d'acord amb l'encaix de la Comunitat Basca a Espanya". I Madina va afirmar després que "si Euskadi diu que vol l'autodeterminació, negar-l'hi és impossible; en democràcia els polítics hi són per fer el que el poble digui".

Cal recordar als "socialistes" que el PSOE sempre va estar a favor del dret d'autodeterminació dels pobles


Aquell era el PSOE en el qual jo em vaig afiliar, i del qual vaig aprendre, precisament, sobre el dret d'autodeterminació que més tard vaig defensar a nivell mundial des de la Internacional de Joves Socialistes. De fet, allà teníem en òrgans de representació companys del Polisario representant el Sàhara, teníem companys palestins, i vam aconseguir també que els companys del PSC tinguessin el seu propi dret de vot independent de les Joventuts Socialistes d'Espanya. Això sí, vam acordar que prèviament a les votacions que s'haguessin de produir, hi hauria una reunió entre les organitzacions germanes per evitar posicionaments enfrontats. Hi havia bon rotllo, hi havia entesa i hi havia, sobretot, un esperit de defensa del dret d'autodeterminació.

Recordo quan el 2013 el director d'una important agència de notícies em va cridar al seu despatx. En aquell temps es buscava un substitut per a Rubalcaba. I la conversa posava sobre la taula els noms de Madina o de Chacón com a successors legítims. De fet, el favorit per a molts, entre els quals m'hi incloïa, era el basc. Per la seva visió precisament oberta a l'autodeterminació, per la legitimitat de les seves paraules i perquè hauria estat molt sa per a tothom que hi hagués hagut un basc amb aquesta sensibilitat al capdavant del PSOE. I en aquella conversa, aquell director em va deixar clar que érem en moments de canvi necessari, però que no era possible que ni una catalana ni un basc amb aquestes sensibilitats encapçalessin el PSOE. Volien, des del poder, algú de Madrid, o de Castella, jove i que no es fiqués en aquests vespers d'independentismes ni autodeterminacions.

Llavors hi havia tensions en el PSC, on companys com Toni Comin entre molts d'altres apostaven per defensar el referèndum català. Jo mateixa vaig ser a Catalunya en algunes xerrades en seus del PSC parlant d'aquesta qüestió. El mateix Iceta, aleshores, també defensava un referèndum per a Catalunya. Quins temps!

Poc després van fulminar Madina i Chachón. Va començar a aparèixer Sánchez i una vegada instal·lat a la Secretaria General, va dictar sentència: "el dret d'autodeterminació no és constitucional i no el reconeixerem mai". I així, de cop, desapareguda Carme, desaparegut Madina, i tapant el sol amb un dit, Sánchez va adoptar unes posicions absolutament contràries al que el socialisme sempre ha defensat: el dret d'autodeterminació dels pobles i la fraternitat entre ells.

El canvi del que em parlava aquell directiu era evident. Aquest que assenyalava la Fundació Everis al seu document "transforma Espanya" del 2010 ja estava agafant consistència. L'arribada de Podemos a l'escenari seria també una peça fonamental per pintar matusserament els dictats de l'esquerra.

Una esquerra que històricament sempre ho va tenir clar. Uns líders per moure com titelles per redirigir el rumb.

Tot això ho recordo ara perquè aquesta setmana han fet una mala passada pròpia de l'esquerra caïnita, una d'aquestes que tantes vegades he patit, per treure's del mig Teresa Rodríguez. Un referent de l'esquerra a Andalusia (i fora d'allà) que aposta per l'autodeterminació dels pobles. Fora.

Al final es tracta d'empassar-se les trampes que ens fan: d'empassar-se els qui han votat projectes que han estat modificats

Han fet amb Teresa una cosa semblant a la que van fer amb Albano Dante, un altre que havia cregut els dictats que tant es proclamaven quan Podemos va ser fundat. A la Teresa, a l'Albano, a l'Edu o a mi (perdó per incloure-m'hi) ens van prendre el pèl, ens van fer participar en organitzacions que defensaven uns principis que després no van ser certs.

L'Edu, la Teresa o l'Albano tenien lideratge, pertanyen a una mateixa generació i comparteixen —salvant les diferències— una manera molt concreta d'entendre el federalisme, l'autodeterminació i la llibertat dels pobles. Per això ja no són al capdavant de les organitzacions que haurien d'haver liderat.

No van ser ells, la Teresa, l'Edu o l'Albano, ni jo, els qui van canviar el seu discurs, sinó tot el contrari: els que el vam mantenir hem patit tota mena de burrades per treure'ns de sobre. Per això, ara que el CIS diu que només el 28,4% de la societat basca estaria a favor de l'autodeterminació d'Euskadi, penso i miro d'entendre que diferent que hauria estat la història recent d'aquest país si Madina, o Tapies haguessin estat allà. Si la Teresa o l'Albano haguessin pogut defensar el que al document fundacional de Podemos estava escrit.

Al final es tracta d'empassar-se les trampes que ens fan: d'empassar-se els qui han votat projectes que han estat modificats. El mateix que li estan fent ara als sahrauís, que havien pactat un referèndum i tornen a enganyar-los.

La culpa que tot això no surti bé és, en definitiva de tots els que miren cap a un altre costat quan la cosa "les pilla lejos" i callen davant de les aberracions que els fan persones que han defensat sempre el mateix.