Resulta ben simptomàtic que la pàtina de bon Govern que regia fins fa ben poc l’Administració de Salvador Illa (mercès a una apagada informativa que enorgulliria Xi Jinping) hagi explotat amb l’aturada dels mestres catalans. Les aules, ens agradi o no, són un reflex de la nostra societat i els professors del país —a pesar d’habitar més aviat al cantó progre de la vida— han sigut el primer col·lectiu a confessar, sense la sordina de la correcció, que ningú no pot fer rullar l’aula amb les actuals xifres de nouvinguts. Sovint les coses triguen a caure pel propi pes, sobretot quan tendim a escoltar poc els nostres veïns, i més encara si gaudim d’escassa paciència amb els ploramiques; però tothom que tingui el timpà mínimament acusat haurà sentit algun membre de la comunitat educativa queixant-se de la impossibilitat d’explicar la taula periòdica amb un 10% de la classe que no sap ni dir bona tarda.

L’actual vaga a l’ensenyament i el malestar de les bates blanques o les revelacions (ja sabudes) de l’informe Fènix ens mostren una Catalunya empobrida, sense classe mitjana i conformada per uns ciutadans que no tenen prou eines a l’hora de prosperar i als qui l’Administració castiga amb una llosa impositiva que ja sobrepassa de molt el robatori. Si el debat migratori ha començat a normalitzar-se no és perquè, com avisen els cursis, ens hàgim tornat una colla de racistes, sinó perquè cada vegada es fa més evident que les estructures de l’estat del benestar, filles de la socialdemocràcia, estan a punt d’arribar al col·lapse. Si els alemanys, filleta meva, han començat a retallar…, doncs ja us podeu imaginar què ens espera: un futur ben magre amb l’existència densificada (tot déu atapeït en pisos de merda, vaja) i una economia que només pot oferir vendre les nostres ciutats al coi de guiris.

Amb tot aquest panorama (a la qual cosa caldria sumar el fet encara al·lucinant de tenir un Govern que espia les assemblees i atempta contra el dret de reunió, sense que ni puto Déu dimiteixi), resulta ben normal que Oriol Junqueras hagi tingut moltes dificultats per justificar el seu suport als pressupostos de Salvador Illa. Per això Esquerra i el seu capatàs han acabat aïllant-se del soroll de mestres, doctors i membres de la bòfia per acabar imposant als sociates un projecte que, de tan essencial, la majoria de ciutadans no sabíem ni que existia. Parlo de l’ara famosa línia orbital, coneguda com a quart cinturó ferroviari pels amics, consistent en un sistema de rodalies que relligarà les principals ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dit d’altra forma, l’invent consistirà en un gueto mòbil perquè la gent de l’extraradi es mogui pels seus ambients un poc xarons sense torbar els barcelonins.

Jo dels republicans hauria posat com a condició quelcom un pèl més realista i proper, com ara l’arribada del primer astronauta català transsexual a Mart

Cal reconèixer que Oriol Junqueras és un paio amb un sentit de l’humor ben vaticanista, perquè, amb la major part de la xarxa de Rodalies absolutament trinxada i inoperant, això de proposar una obra nova, que els més optimistes situen pels volts de l’any 2040 (amb un pressupost de 5.200 milions de pepinos, tots per obra i gràcia d’un estat que, segons els documentadíssims senyors encorbatats de Foment, du a les espatlles un total de 50.000 milions de dèficit en infraestructures), és una martingala d’acudit bastant catxondo. Jo dels republicans hauria posat com a condició quelcom un pèl més realista i proper, com ara l’arribada del primer astronauta català transsexual a Mart o penalitzar tots els cambrers argentins que confonguin un cafè amb gel amb un cafè amb llet. Però tot plegat es normalitza si hom entén que Esquerra, com tots els partits catalans, estan infiltrats per la bòfia.

Dit això, el meu cantó d’esperit cínic entén la tàctica d’Oriol Junqueras, a qui convé que Salvador Illa vagi desgastant-se per així guanyar temps, assegurar-se la seva amnistia traficant el que pugui amb Pedro Sánchez i acabar menjant-se el terreny del PSC (mercès també a l’auge que podrà tenir el presidente Rufián entre els descendents de castellans). Oposar-se als pressupostos, en definitiva, implicava anar a unes eleccions en què Junqueras no podria haver participat, amb tota la mandanga implícita de cercar un candidat de palla i etc., i encara corrent el risc que Aliança et pispi uns quants vots. Això acabarà passant igualment, car la mandra mental de l’esquerra catalana fa temps que no es vol emmerdar amb el col·lapse del país i Sílvia Orriols només ha d’esperar que la gent arribi a esdevenir un pèl més pobra i emprenyada perquè fins i tot l’acabin votant els cupaires del sindicat USTEC.

Però per tot això encara manca una mica de temps; fins llavors, els republicans continuaran cobrant el sou de polítics professionals i Salvador Illa els guardarà les cadires de l’Administració que els va assegurar quan Esquerra l’investí president. En el fons, tothom guanya una mica d’oxigen i, per si no fos prou, els quinquis de Mataró podran anar fins a Granollers sense haver d’intuir, al fons del vagó, les torres de la Sagrada Família. Ja em direu què més volem...