Que l’actual cenacle de la partitocràcia catalana és un estol de polítics amb l’esperit i l’ideari absolutament caducats ho palesa molt bé la remodelació del Govern que ha ordit Pere Aragonès. Cal filar poc prim per adonar-se que el Molt Honorable s’ha disfressat d’Artur Mas amb tal d’emular la fórmula de la Casa Gran del catalanisme en versió progre. La gràcia del tema és que, a mesura d’esprémer idees cada vegada més inoperants i per tal de fitxar antigues celebrities de la sociovergència, Aragonès s’ha vist obligat a prémer la forquilla amb la força d’un tità per desenganxar l’arròs més socarrat de la paella. Així s’expliquen les incorporacions de Quim Nadal, que just feia tres setmanes jurava que no tornaria a la política per motius d’edat, Carles Campuzano, un home que va néixer jubilat, i la trista, pobra i dissortada Ubasart, que per no voler-la no la necessitaven ni a Podemos.

La degradació de l’aposta masista per eixamplar la base s’ha vist en el mateix llenguatge amb què el president ens ha intentat vendre la moto, recordant als seus nous consellers que han de governar per “la Catalunya sencera” (un quelcom que no existeix, de la mateixa forma que són irreals i fictícies la Catalunya “incompleta”, “parcial” o “semidesnatada”) i mitjançant un esperit “via ampla”. Com sabem els experts en l’art retòric del processisme, quan l’Olimp dels nostres polítics vol dissimular la seva falsia sempre inventa una expressió pretesament llampant: repasseu, i ja sé que fa de mal repassar, expressions com ara “estructures d’estat”, “pacte fiscal”, “ni un pas enrere” i etcètera. La pretensió d’Aragonès és calcada a l’Astut: mentre no tens cap mena d’intenció de fer la independència, el teu únic objectiu consisteix a perdurar al Govern i regalar sous a tota la militància.

Mentre no tens cap mena d’intenció de fer la independència, el teu únic objectiu consisteix a perdurar al Govern i regalar sous a tota la militància.

Si Aragonès estigués sol en aquesta empresa podria allargar la festa ben poc, però compta amb dos col·laboradors de luxe amb idèntiques pretensions d’eternitat. Primer hi ha Junqueras que, com a bon historiador, coneix molt bé la tàctica pujolista que mantingué Esquerra sota els tacons de CiU durant dècades: es tractarà bàsicament de pintar els hereus de Convergència com una colla de temeraris abrandats, si cal trumpistes; val a dir que Junts li està facilitant aquest gest amb una oposició molt eixelebrada i delirant (Laura Borràs, per exemple, ja ha començat a parlar sobre si mateixa en tercera persona). Al seu torn, Junqueras ha gestionat molt bé els indults amb Pedro Sánchez i, amb gran paciència, ha transformat Gabriel Rufián d’un performer que duia fotocopiadores al Congreso a un autèntic home d’estat capaç de garantir la pax autonòmica espanyola.

D’altra banda hi ha Salvador Illa, qui ja ha declarat que no té cap mena de pressa per convertir-se en president de la Generalitat. Això passa per un factor contingent com és l’estabilitat parlamentària espanyola, que depèn del pacte PSOE-ERC, però també per un factor encara més important de recordar: als socialistes mai no els ha interessat la Generalitat, car quan els seus polítics hi desembarquen hi musculen el catalanisme nacionalista de tota la vida i comencen a emprenyar la gent de Madrid amb la matraca de la disposició addicional tercera, la decrepitud de Rodalies, i tota una sèrie de polles en vinagre que als barons de la capital els foten una mandra supina. En aquest context, i amb un Parlament que és inoperant de fa anys, Aragonès podria anar tirant amb la calma, aprovant alguna llei de contingut social per dissimular, tot esperant que la gent de Junts s’acabi destruint tot soleta.

Tot això seria el cas si la política catalana fos una cosa únicament de partits. Però sovint oblidem que els electors també tenen força i cal recordar per enèsima que els votants independentistes tenen una memòria molt viva de l’1-O, la qual cosa s’escau especialment pels electors d’ERC els quals, com ha recordat amb encert Oriol Junqueras, van estar molt més implicats en el referèndum que no pas la convergentada de Puigdemont. És per això que ni tota l’astúcia masista d’Aragonès ni el cinisme pujolista de Junqueras aconseguiran el xantatge amb què l’antiga CiU apaivagà durant dècades les ànsies de llibertat. Abans de conèixer la formació de Govern, ja vaig avisar que Esquerra acabaria perforada des de dins com ha passat amb Convergència. L’amanida governamental de sociates, convergentets i podemites m’ho fa pensar més. Acabaran destruïts pels seus propis votants.

A tal efecte, us ho recordo una vegada més. No els voteu: mai més.