Sigui quina sigui la sentència al procés, serà inacatable. Encara que fos absolutòria. Només la por davant un gegantí despropòsit ens priva de la serenor per veure-ho i assumir-ho. Aviam, qui guanyarà aquest pols entre Catalunya i l’Estat a la llarga? No fotem! Ha pogut veure el món sencer que aquest ha estat un judici farsa de primera magnitud. Jutjats del Regne Unit, Alemanya, Suïssa i Bèlgica no han sabut veure-hi ni un bri dels delictes que els fiscals espanyols amunteguen contra els nostres exiliats i empresonats. Si cauen en l’error de condemnar-los, l’Estat obrirà nous fronts de pressió que, amb el temps, poden acabar essent insostenibles. Fins i tot, des del mateix moment de la sentència. Perquè una cosa és que la UE no s’hagi volgut mullar davant unes molt antiestètiques presons preventives, que l’ONU sí que ha condemnat, i una altra de ben diferent és que s’admeti que una poc dissimulada venjança d’estat condemni Cuixart i companyia per rebel.lió i sedició. És senzillament insostenible. Temerari. Estúpid. I la estupidesa té uns límits.

I no vull negar que en d’altres èpoques, una repressió d’aquest perfil fos factible. Franco, Stalin i Pinochet, si s’haguessin molestat a fer-ne un de semblant, se n’haguessin sortit segur. Però, per molt ADN franquista que tingui, ¿podrà l’actual Estat fer valdre una sentència condemnatòria que més d’un 70% de la població catalana considera injusta, ja d’entrada? Podrà mantenir el que li queda de crèdit el sistema judicial espanyol quan un 44% d’espanyols (no ja catalans) creu que el Tribunal Suprem té “poca” o “nul.la” independència respecte als partits? Podrà l’Estat esborrar indefinidament una opinió pública tan sòlida i madura com la catalana del tauler polític espanyol? Podrà fer que els catalans ja no comptin políticament, ni els seus vots? Podrà il·legalitzar-los, juntament amb els seus partits i oenagés? Perquè si una cosa ha demostrat aquest darrer 11-S és que el suflé de l’independentisme no baixa, per molt que La Razón mostri la plaça d’Espanya buida (falsejant l’hora) i per molt que Pedro Sánchez ens vagi dient “supuesto pueblo”.

Podrà l’actual Estat fer valdre una sentència condemnatòria que més d’un 70% de la població catalana considera injusta?

Recordem-ho, això no és ni 1714 ni 1939, per bé que a Madrid intenten gestionar-ho com si ho fos. Només un cec no copsaria el grau de venjança que enverina tot aquest judici. Per favor! Si estan jutjant els nostres polítics a la mateixa sala del Suprem on van jutjar el M. H. Lluís Companys! Si han designat un jutge carregat de prejudicis, criat en un quarter legionari i més fidel al PP que el martell de la Gürtel. Si s’han vist proves que tot el judici està contaminat començant per les irregularitats de Lamela i Llarena i acabant en la famosa  “porta del darrere” del PP al Tribunal Suprem. No sóc jurista, però havent viscut molts anys a Anglaterra (on també hi ha irregularitats, no dic que no), us puc assegurar que una prova d’aquest calibre faria absolutament impracticable un judici així amb els protagonistes i els condicionants que l’han caracteritzat. Però és clar, allà tenen una premsa estatal mínimament crítica...

Fixeu-vos que he dit que considero inacatable aquest judici sense haver entrat en el fons del judici en si. Certament, allò dels vídeos –potser un dels escàndols jurídics més greus dels darrers temps– no ha estat prou ben aprofitat pels nostres advocats, em sap greu dir-ho. En general, el judici en si ha donat poquíssims episodis de protesta davant la injustícia i la indefensió que s’hi estava cometent. Al Tribunal d’Estrasburg ens hagués fet falta una desena de vídeos punyents per mostrar aquesta realitat. Espero que tanta placidesa –magnífica per a Marchena– no ens passi factura. Però els acusats van optar per fer de bons nois, cosa que no servirà de res, en consonància amb allò que deia Rosa Parks: “Com més bé ens portàvem, pitjor ens tractaven”. O no és així?

Malgrat tot, estic segur que el resultat final serà el mateix i que l’únic que variarà, en el llarg camí cap a la República Catalana, serà el factor temps. Anem allargant el procés perquè ho volem fer de manera impecable. Volem donar la imatge que estem passant per tots els passos d’una cerimònia de legitimació internacional sense tenir en compte que, potser, són uns altres elements que ens farien avançar. Entre d’altres, el de mantenir la mobilització en la lluita permanent per la justícia i la República.