Divendres, Josep Suriñach, el pare del famós vídeo del nadó i les flames a Barcelona, va cridar al meu amic el senyor Jordi Basté per queixar-se de la utilització partidista de la seva imatge i la de la seva filla i la persecució dels paparazzi a què se sentia sotmès. No el conec i m'alegra que ambdós estiguin bé. Només vull dir-li que va parlar amb enorme sensatesa.

"No els importem", va dir sense aixecar el to de veu per queixar-se de l'ús carronyer de la seva imatge fet per Albert Rivera, Lorena Roldán i tots els altres polítics que, àvids del seu minut de glòria, van córrer a convertir-lo en víctima i heroi sense demanar-li permís o preguntar-li ni tan sols com estava la seva filla. "Només volen la foto", va rematar, per acabar de posar-nos tots al nostre lloc.

Va sortir a la ràdio a dir això que qualsevol persona assenyada i amb un mínim d'empatia i responsabilitat sap: que no s'han de fer lectures oportunistes i interpretacions partidistes de la por d'un pare que pugui passar-li alguna cosa a la seva filla. En el seu to i la seva actitud es va condensar un manual de lideratge que recomano encaridament a tots els polítics de l'arena, especialment a Quim Torra i Pedro Sánchez. En els deu minuts que va durar el seu testimoni es va desgranar la metàfora més potent del que està succeint a Catalunya. Tot val, tot és accessori, tot és utilitzable i d'un sol ús per exhibir-ho com la prova definitiva que serveixi per incriminar l'altre, declarar-lo culpable, deslegitimar-lo com a interlocutor i negar-li qualsevol possibilitat de compromís. Caigui qui caigui i costi el que costi perquè, efectivament, només els importen a ells i els seus objectius.

Una de les herències que perviuen del franquisme i els anys de terrorisme consisteix a provar de convertir en violent tot allò que discrepi o desafiï l'ordre establert per evitar haver de donar-li una resposta

El pitjor de tot és que els funciona. L'objectiu s'ha complert. No es parla d'una sentència amb nyaps tan gruixuts com nomenar Dolors Bassa responsable d'Ensenyament, amb raonaments jurídics més que discutibles per redefinir els límits de la protesta i el dret a manifestació, la desobediència civil i els delictes de desordres, desobediència i sedició i amb una contundència punitiva la proporcionalitat de la qual resulta difícilment justificable. Tampoc no es parla de les demandes polítiques dels milions de catalans que han sortit, una altra vegada, al carrer per demanar, una altra vegada, pacíficament que se'ls atengui. O de la incapacitat i la falta de lideratge d'un Govern paralitzat per la divisió i una política estatal podrida pel pànic electoral. O de com és possible que els Mossos hagin passat de ser l'exèrcit rebel a convertir-se en les tropes d'ocupació en qüestió d'hores.

Només es parla de violència, totes les altres coses estan fora de l'agenda fins que no cessi la violència, com volien aquells a qui Josep Suriñach ha assenyalat i gràcies a la col·laboració activa d'un solitari president Torra incapaç de sacrificar el seu protagonisme i la imatge que té de si mateix al senzill mandat de l'oncle de Spiderman: amb un gran poder ve una gran responsabilitat. Una de les herències que perviuen del franquisme i els anys de terrorisme consisteix a provar de convertir en violent tot allò que discrepi o desafiï l'ordre establert per evitar haver de donar-li una resposta. Va passar amb les vagues contra la LOU, amb el Nunca Máis, amb el 15-M, amb Catalunya... No hauria de sorprendre que s'intenti. El sorprenent és que encara continuï funcionant i tants es deixin arrossegar.

Modest Guinjoan
Opinió Indefensos però en marxa Modest Guinjoan
Jordi Galves
Diari de la revolta (3) Han aviat els nazis Jordi Galves