Entenc del tot la primera part del FAQS del darrer dissabte de juny. No sols era notícia la terra cremada a la Ribera d’Ebre. Era justícia, perquè on es cultiva l’oli dels antics i l’àtom dels nostres temps, com deia Xarim Aresté obrint programa: “Se mos han cremat les arrels, així que ara les arrels som naltros”. I ho vàrem veure amb Amèlia Borràs i Pere Jornet, rebrots que resisteixen entre centrals nuclears, abocadors i tantes altres coses que no agraden a la gent de la Ribera d’Ebre. I la solidaritat d’Abel Peraire que des del Lluçanès no sols unia territori, dignificava pagesia i ciutadania advertint, des d’una samarreta negra amb llaç groc, que “si tu no treballes pels teus somnis, algú et llogarà perquè treballis pels seus”. Per això, ens convidava a entrar a totsuma.cat i ajudar que les arrels rebrotin. I encara hi som a temps.

Després, intervencions interessants, intervencions obligades, intervencions sobreres fins a arribar, al cap de molta estona, als 20 minuts tan escassos com enriquidors de l’entrevista gravada a Florència amb Donatella della Porta, professora i degana del Departament de Ciències Polítiques i Socials de l’Escola Normal Superior de Florència. Tota una lliçó sobre referèndums, amb la recomanació que des dels estats se’ls han d’escoltar perquè, de fet, són eleccions, amb qualitats diferents segons les circumstàncies, però que sempre s’han d’acompanyar de debat i diàleg. Per Della Porta, els referèndums poden ser un plebiscit, un instrument de les elits per instrumentalitzar la ciutadania… o poden ser com una llarga assemblea: en el seu decurs augmenta el nivell de consciència de qui hi participa. Per això és fonamental que siguin processos “des de baix”. I que la ciutadania se'ls faci ben seus, se’n senti absoluta protagonista, per no caure en una altra mena de “terra cremada”. De fet, en un article publicat el 8 d’octubre del 2017 a "Piedras de Papel" d’ElDiario.es, Donatella della Porta, juntament amb Francis O'Connor, Anna Subirats Riba i Martín Portos, reconeixia el paper de l'Associació de Municipis per la Independència, la Plataforma pel Dret de Decidir, l'Assemblea Nacional Catalana i nombroses entitats cíviques i culturals com Súmate, Ciemen, Òmnium Cultural i centenars d'assemblees de base, veïnals, col·lectius autònoms i individus anònims, per mantenir viva, durant anys, la campanya pel referèndum d'autodeterminació a Catalunya. I amb una menció més que obligada ―i ara massa sovint amagada― deien també que el procés de votació de l'1-O va ser possible gràcies a l'organització i coordinació de ciutadans del carrer a través d'una miríada de CDR (en aquell moment Comitès de Defensa del Referèndum, ara de la República).

Les “esquerres” s’entesten a no veure la relació entre drets socials i la qüestió nacional que Donatella della Porta té tan clara

El debat que totes aquestes organitzacions i associacions varen mantenir durant tant de temps va ser ampli i horitzontal, enriquit amb grans manifestacions massives i pacífiques que varen acabar, en alguns casos, per fer fonedissa la frontera entre política institucional i societat civil (l’exemple podria ser la mateixa presidenta del Parlament de la XI Legislatura, Carme Forcadell, que havia liderat abans  l'ANC i que per aquest motiu representa, doblement, com a presa política, la nostra sobirania segrestada). I en la mesura que es debatien diferents concepcions del nacionalisme, el mateix significat del que vol dir va anar canviant. Della Porta s’acull a l’exemple dels referèndums de Catalunya i Escòcia que han anat decantant-se cap a la qüestió social, i afirma que tots dos referèndums han entrellaçat les protestes contra les polítiques d’austeritat amb els temes de la independència.

Dissortadament, a parer meu, com a mínim a Catalunya, no s’ha fet prou. I l’entrevista es va acabar sense més preguntes ni repreguntes. Podria haver estat molt profitós saber què pensa Della Porta sobre el capficament d’alguns per eixamplar la base obviant la qüestió social, i sobretot si la UE (que passarà en un parell de dies una difícil prova de foc democràtica reconeixent (o no) el dret a ser eurodiputats a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín) s’adona que no pot seguir mantenint l’anacronisme de delegar el dret d’autodeterminació en els estats que la formen, ni mantenir les rigoroses polítiques d’austeritat de la zona euro. I tot això s’agreuja, de manera especial, si les “esquerres” s’entesten a no veure la relació entre drets socials i la qüestió nacional que Donatella della Porta té tan clara, mentre el govern espanyol, amb guant de ferro o de vellut, segons li convingui, segueix substituint debat i diàleg per repressió o silencis eixordadors, en terra ja molt cremada.