En record de Muriel Casals
Una salutació repetida aquestes dates, amb el desig de bones festes, és la que recuperem els “sospitosos habituals” amb el binomi "salut i República". Tanmateix, per com es decanten els fets, pels esdeveniments recents i els que s’esperen, no és gens sobrer —pel molt que costa— unir amb l’amabilitat imprescindible els dos conceptes tradicionals. Una amabilitat que té sentit per ella mateixa, però que millora la qualitat de la salut quan hi és present, i fa molt més atractiva la voluntat de fer República.
Pel que fa a la salut, un article recent en The BMJ (British Medical Journal), (BMJ 2019;367:l6099) es lamentava que en els darrers anys s’havia comès una greu errada. S’havia parlat sobre tot del cost del sistema públic sense adonar-se que els diners no són el més important. Reconeixien els autors que quan un sistema es financia amb impostos s’ha de fer valer cada moneda que es gasta, però la prioritat, l’objectiu central, ha de ser la millor atenció possible i la més professional que es tradueixi, al mateix temps, en més salut i en més benestar.
Klaber i Bailey, autors de l’article, recollien diverses opinions de prestigi i citaven, entre altres, l’estudi del 2018 de Julia Unwin en el qual defensa que les polítiques públiques s’han de centrar molt més en la qualitat de les relacions interpersonals. En fer-ho, Unwin arriba a descriure l'amabilitat com a “pertorbadora” perquè canvia les relacions entre persones, institucions i organitzacions. De fet, creu necessari ser bilingüe en el camp "racional" i el "relacional", procurant a més el seu equilibri. Per aconseguir-ho cal allunyar-se del focus dominant en la relació qualitat-preu, els objectius prefixats, les fronteres organitzatives i professionals i les dades quantitatives i optar per un enfocament que posi l’accent en les relacions, les connexions, el repte i la confiança. En els dos anys que va durar la investigació d’Unwin, les activitats i dades recollides li confirmaven que la bondat és un tema que preocupa, no sols als que treballen a les comunitats, sinó també per als que tenen poder i autoritat. I és, a més, un tema urgent. Si les inversions en tecnologia i intel·ligència artificial transformen el món a gran velocitat, és imprescindible que la intel·ligència emocional no es quedi enrere, ocupant un lloc central en el nucli dur de l’assistència sanitària. I més enllà de les ciències de la salut, també en les ciències socials.
De fet, Unwin, llicenciada en Història per la Universitat de Liverpool, va fer un postgrau en Política i Planificació Social a la London School of Economics. No sé si Muriel Casals, professora d’Economia i molt anglòfila abans d’ocupar la presidència d’Òmnium, la va arribar a conèixer, però segur que reconeixia el gran impacte de les seves idees en les polítiques socials al Regne Unit i el gran poder transformador de l'amabilitat i el somriure en la manera de fer política.
De forma similar, una altra dona a tenir present, Gioconda Belli, escriu que la solidaritat és la tendresa dels pobles. I aquesta tendresa no té fronteres. Pot ser empatia profunda, si així n’hi voleu dir, cap als de fora, els que venen en pasteres o són tancats als CIE, o en centres d’acollida segons l’edat. Però és la mateixa mirada d’afecte que no es pot escatimar quan es mira cap a dins. Cap a les persones més febles, les que seran o han estat desnonades, les discapacitades, les empresonades, les perseguides, les que són objecte de la violència masclista i les que pateixen totes les violències. Perquè, dins o fora, tots som les mateixes persones. I sols existeix la raça humana.
Per això cal reivindicar l’amabilitat que no és feblesa, que no s’atura on comença la protesta, o s’inicia la desobediència civil pacífica, i no trontolla quan es crema un contenidor. Com escriu de Muriel Casals l’actual president de Catalunya Quim Torra i Pla que va succeir-la de forma interina a la presidència d’Òmnium el 2015, “la dama de vellut del procés era capaç de llançar un directe d’esquerra polític a l’estómac del contrari amb un somriure (...). Desarmava el mal humor i els atacs unionistes amb una cordialitat exquisida i impassible”. I en un altre moment del llibre Muriel Casals i la revolució dels somriures, ens diu el seu autor que potser era fàcil veure en Muriel una dona de cotó fluix, però de seguida aclareix: “Fàcil, però completament equivocat”. I encara ens parla de la seva ferma animadversió contra fariseus i confabuladors, contra els frívols i els incendiaris.
No volem repetir avui amb el poeta que “també l'ira contra la injustícia posa la veu ronca. I, per dissort, nosaltres que volíem preparar el camí per a l’amabilitat, no vàrem poder ser amables”. Per això, al 2020 que ara comença, no deixarem que ens robin l’amabilitat que és imprescindible per a la salut i el morter de la República.