La llum encara no ha tornat, però tractaré de posar llum a la foscor.

L’havíem vist al matí, assegut a dues cadires de distància de Donald Trump, i era el més alt d’una filera de mandataris amb sou i obligacions reals, molt allunyades dels deures reials d’una majestat borbònica. El rei Felip VI tenia al seu costat la reina Letícia, cada dia més encongida, allà, vestida d’un negre de vídua de províncies galdosianes, segurament perquè ho manava el protocol, però hi havia altres “vídues”, algunes de reials, altres de republicanes, que no havien portat el dol de casa com la senyora Ortiz, monarca d’Espanya. I un cop enterrat el papa Francesc, la reina va tornar a Madrid, i el rei va anar a Sevilla per assistir a la final d’una copa que porta el nom del seu càrrec funcionarial, com abans va portar el nom de Generalísimo, un altre funcionari, aquest d’extrema dreta. Diuen que, en la intimitat, Felip VI és de dreta extrema.

La llotja de l'estadi de La Cartuja era plena de gom a gom d’autoritats i la balança era d’un madridisme sense complexos. Sempre s’ha dit que el rei és de l’Atlètic de Madrid, però de qui no és, és del Barça. No en tinc proves, però m’hi jugo l’article 155 de la Constitució. I de madridistes excelsos hi havia doña Isabel Díaz Ayuso, convençuda —igual que Madrid és Espanya—, que el Reial Madrid simbolitza, com l’Armada Invencible, la grandesa d’Espanya, sense tenir en compte que la selecció espanyola es nodreix de jugadors que provenen de la Masia, el planter de l’equip representant d’una regió desarmada que és com un tumor maligne per als interessos de la presidenta de la Comunidad de Madrid. A Díaz Ayuso, això que l’estrella nacional sigui moro de pare no li deu agradar gaire. I també hi havia el president de la RFEF, Rafael Louzán, que és del Real Madrid, i el president de la Liga Profesional de Fútbol, Javier Tebas, falangista de cor i demòcrata per necessitat, i també fanàtic de l’equip governat, amb mà d’oligarca, per Florentino Pérez, un rei a l’ombra d’un Imperi de la construcció on mai no es pon el sol. Florentino tenia una expressió de crupier, a diferència del president Joan Laporta, més barcelonista que els testicles de Joan Gamper i Josep Samitier junts, i que allà, enxubat, semblava el punt de la i al costat del rei. Sort que, per compensar emocions viscerals, al seu flanc hi seia el Molt Honorable President Salvador Illa, seguidor de l’Espanyol, com no podia ser d’una altra manera, donada la seva equidistància existencial amb tot allò que batega. L’Espanyol és l’equip apropiat perquè a Madrid no et mirin amb desconfiança. I de la resta d’autoritats, l’alcalde de Sevilla, el presidente de la Junta de Andalucía, dues ministres i, suposo, algun membre de la justícia i del poder de les clavegueres de l’Estat acabaven de formar un pessebre on hi mancava un caganer.

Una vegada feta la composició de la llotja, vaig imaginar-me a mi, enmig de tot aquell magma de poder, impossibilitat de saltar com un brètol i, de tant en tant, fotre una botifarra catalaníssima al Mandela del futbol per teatrero. Jo no m'ho mereixo, que em convidin a una llotja, encara que una vegada que m’hi varen invitar, vaig saber controlar els meus instints més primaris i gaudir del menú gurmet que servien al backstage abans que l’àrbitre xiulés l’inici del partit i en l’espai temporal de la mitja part. Si un vol treure el ventre de penes, quinze minuts no donen per gaire i l’ànsia per endrapar pot enfonsar la teva reputació. A mi no m’hi han convidat mai més.

A Madrid, la genètica del poder està per sobre de la ideològica i, com ha quedat comprovat, no hi ha res més semblant a un espanyol d’esquerres que un de dretes

Puc entreveure què van servir de menú a les autoritats presents. No hi devia faltar pernil d’aglà, ni racions de puntillitas, ni fino, ni tampoc cava, evidentment extremeny, o de qualsevol indret no català, però m’hauria agradat veure sa majestat, Felip VI, portar-se a la boca un mos de llom ibèric, lluny de la mirada censuradora de la reina, tan amant de les sopes acalòriques, dels peixos a la planxa i de la vigorèxia. Imaginar Joan Laporta no costa gaire i els programes d’humor van plens de conyes dedicades a l’amor per la gastronomia d’un president a qui vaig votar i continuaré votant.

Diuen que a la llotja del Reial Madrid es decideixen gran part dels destins econòmics d’Espanya, a diferència del Camp Nou, on hi havia massa anticapitalista ecofriendly ebri de poder pul·lulant entre membres de Foment del Treball i de la PIMEC. A Madrid, la genètica del poder està per sobre de la genètica ideològica i, com ha quedat comprovat, no hi ha res més semblant a un espanyol d’esquerres que un espanyol de dretes quan es tracta de treballar per a la capital del regne. Ara, a Montjuïc, les autoritats de la llotja han d’anar tan abrigades que no se’ls veu ni la cara, ni el càrrec, ni la ideologia. I una de les coses que deuen diferenciar la llotja del Bernabéu de la del Camp Nou és el protocol. A Madrid, ningú no es deu atrevir a portar-se un canapè a la boca fins que don Florentino no ho fa, mentre que a Barcelona, tothom es fot els canapès abans que Laporta entri a la llotja per por de quedar-se sense teca.

I ara que està de moda filmar-ho tot, fins i tot els jugadors als vestidors amb una càmera amb cervell electrònic de voyeurista masturbador, m’agradaria veure l’interior de la llotja a l’hora del mos. Quinze minuts de xiuxiuejos, de riures baladrers i d’intercanvis gravats, per exemple, per Real Madrid Televisión. Converses de l’estil, “avui per tu, demà per mi”, amb comentaris en off d’una neutralitat pròpia d’una televisió sense amo evident, però teledirigida per un poder a l’ombra. Una televisió ideada, per cert, per Antonio García Ferreras, que ha fet del "más periodismo" la marca de la impostura informativa. I mentre la càmera de Real Madrid Televisión serpenteja per la llotja, m’encantaria veure el rei amb Florentino, el rei amb Laporta, el rei sol, de solitud, al centre de tot aquell univers de pidolaires, on el futbol és el menys important. L’important és eliminar amb un escuradents aquell paluego de Joselito Cinco Jotas d'entre les dents per si has de pronunciar l’expressió de les expressions solemnes: “y qué hay de lo mío”.