Ho proposava David Madí en el debut a Ca n'Ustrell, que alhora també s'estrenava competint amb el fins ara imbatible Basté. I si bé la batalla promet —l'Ustrell hi va— difícilment serà tant com el serial contra Jordi Pujol.
És més que obvi que a Jordi Pujol l'han anat a caçar. El desplegament fet a Andorra per l'executiu de Mariano Rajoy no va ser pas poca cosa. Coaccions, intimidacions, suborns i xantatges. Per acabar sense concretar res. Deu anys després de la confessió de la deixa del president Pujol, continuem sense judici de cap mena, ni cap prova concloent que hagi pogut posar en marxa un judici que demostrés que el president Pujol era el cap d’una família mafiosa al nivell de la Camorra italiana.
No és que se n’hagi fet un gra massa. És que s’ha construït una tesi de clan criminal sobre conjectures i especulacions tan interessades com el moment polític, canviant de paradigma damunt el qual alguns es van afanyar a surar, al capdamunt de l'onada.
Que a l’entorn de CDC —i, per descomptat, a Unió— en van fer de grosses amb l’adjudicació d’obra pública era tan notable que la cosa va forçar un canvi de sigles. Un inequívoc símptoma de reconeixement de culpa, per una banda, i de debilitat, per l’altra. Ni PSOE ni PP han fet res semblant quan han aflorat les seves excrescències. No hi ha, ni remotament, cap indici que incrimini Pujol del calibre del "M. Rajoy" o de la X dels GAL. Però, mentre que els primers gaudeixen de la jubilació, a Pujol l'han mortificat en vida.
L’intent de convertir Jordi Pujol en el pitjor sàtrapa de la història de la democràcia va quallar amb la passivitat, i a voltes connivència, de companys de files temorosos que els pogués esquitxar res i d’adjudicar tota hipotètica malvestat al president Pujol i la seva família. Més que en clan se’ls va convertir en el "banc dolent".
No hi ha, ni remotament, cap indici que incrimini Pujol del calibre del "M. Rajoy" o de la X dels GAL. Però, mentre que els primers gaudeixen de la jubilació, a Pujol l'han mortificat en vida
Que contra Pujol es va moure cel i terra per incriminar-lo és tan cert com que l'amnistia que reclamava la cap de files de Junts a Madrid per a la seva predecessora no només era inoportuna, era de vergonya aliena. Però tant és, quan s’ha perdut tot sentit de la ponderació i la raó ha estat substituïda pels actes de fe.
A Madí també se li pot qüestionar l’oportunitat. No tant la intenció de fons. Però hi ha altres vies per denunciar l’operació d’Estat i reivindicar Jordi Pujol i el seu llegat. La primera hauria estat no apartar-se’n, del president Pujol, com si fos un pària, que és exactament el que van fer bona part dels que li deuen tot. El van condemnar a l’ostracisme per salvar-se ells. I la segona, exigir un judici just, que també voldria dir immediat.
Pujol potser ja no es podrà ni defensar. No tant per les xacres de l’edat —on hi ha hagut foc sempre queda caliu— sinó per un judici que, en cas que es consumi, ve precedit d’una causa tan viciada que, si se celebrés, seria una infàmia a la mateixa causa del dret i la democràcia. Ni que aquesta cotitzi a la baixa.
Ni Pujol va ser un ésser celestial ni molt menys un deixeble dels Corleone. El que sí que va ser és president de Catalunya durant 23 anys, que no és pas poc.