"És normal que estigueu junts: ell té un gos, a tu se t’ha mort el gos, tu tens dos fills, a ell se li ha mort un fill". Crec que és la frase més poètica que ha dit mai aquest prosista de les coses banals. Si més no, dedicada a mi, ja que el del gos viu i el fill mort era jo. Ben pensat, amb amics així, qui vol tenir enemics.
A punt de fer sis dècades, no em puc queixar dels amics que encara conservo. Amics de vida que, com els matrimonis, m’han sigut fidels en totes les vicissituds de la nostra amistat, i mira que de vegades els ho he posat ben difícil. Però, a diferència d’altres, a mi m’agraden els amics per gaudir-ne, no per lluir-los, perquè això de col·leccionar amistats per poder demostrar l’important que ets és un símptoma de pobresa vital. Sovint, sento famosíssims que es passen el dia parlant dels amics famosos que tenen per demostrar que famosos que són; una ridiculesa, perquè això sempre em fa pensar en els nou-rics, que sempre han somiat en la riquesa i, quan la tenen, es comporten com a impostats.
Amb l’amic més antic que conservo, comparteixo una fotografia, un al costat de l’altre, dins d’un cotxet de nadó. I el meu amic de l’ànima el vaig conèixer a 24 anys, quan tots dos vivíem a Nova York, i em va desbordar per una generositat que només havia conegut en el meu pare. Des de llavors, som com germans —ell a Ferrara, jo a Barcelona— i sempre que l’he necessitat, ha estat al meu costat, com quan va morir el meu fill i va viatjar d’Itàlia a Madrid per acompanyar els meus silencis i els meus plors. En canvi, un dels meus grans amics és menys longeu i l’he conegut fa poc temps, però sembla que faci un segle que compartim sobretaules heteropatriarcals des que em va trucar per demanar-me un text per a un llibre dedicat al seu pare i, quan li vaig dir que sí però que feia quatre dies que se m'havia mort el fill i necessitava un temps prudencial per escriure el que ell requeria, es va colar a la meva vida com la gent que sap abraçar. Ara em ve el record d’aquella noia desconeguda que em va veure plorar al port de Koufonisia —jo deixava l’illa enrere i portava un llibre escrit a l’ordinador— i em va preguntar si necessitava una abraçada.
La mort del meu fill va marcar un abans i un després en les meves conviccions sobre l’amistat. Qui no va voler estar a l’altura de la tragèdia —la més terrible—, el vaig col·locar a la llista de coneguts sense dret a res. D’alguns n’esperava més, encara que fos en forma d’un petit missatge al WhatsApp. Jo tampoc estic lliure de culpes. Estic segur que, de vegades, alguns amics esperaven més de mi i els vaig fallar com una escopeta de fira.
A punt de fer sis dècades, no em puc queixar dels amics que encara conservo
Ideològicament, tinc amics de tots colors. En tinc d’independentistes (ERC, Junts i Cup), d’equidistants (Comuns), de socialistes servils amb el regne (PSC-PSOE) i també d’Aliança Catalana. La meva línia vermella són la gentussa del PP, de Vox i de Ciutadans post mortem, perquè aquestes formacions advoquen per l’extermini de la identitat catalana amb unes formes més analògiques que digitals, però igualment catalanòfobes. I conservo amics de l’escola i de la facultat, tot i que ha estat fora de les aules —quan ja formàvem part de la roda del hàmster— que els he enfocat millor en el retrat de la meva memòria sentimental. Soc un heterosexual militant, i mai m’he declarat feminista perquè el meu feminisme em ve de fàbrica —a mi em van educar en la igualtat—, però em congratulo que totes les meves amigues siguin feministes, encara que la portaveu instagramer del moviment formi part del meu grup de persones tòxiques per motius allunyats del feminisme. Detesto les males persones.
Del món del gremi literari tinc els amics justos. La majoria són coneguts, perquè és difícil desfer el tel de la falsedat i el desig del fracàs. Suposo que és la inseguretat del corredor de fons, del tipus solitari que, quan surt dels seus mons de ficció al món real, es troba amb setanta milions de persones que han escrit un llibre creient-se que eren éssers sobrenaturals. Talment com l’alcohòlic que es tanca en un centre d’addiccions per guarir-se creient que, quan en surti, el món també haurà canviat, seguint el seu exemple. Això crea malfiances i pensaments poc sans envers l’altre, una malaltia epidèmica que, suposo, afecta molts altres gremis que viuen de les capacitats productives de la imaginació. Jo, que he estat educat en la generositat, he hagut d’aprendre a ser un garrepa en els afalacs per no sentir-me un imbècil. Malgrat la fragilitat de l’ofici, tinc uns quants amics, els justos, que es dediquen a la literatura. Ells i elles ja saben qui són.
Hi ha amics que vaig creure que tindrien la durabilitat de l’Acròpolis d’Atenes, i es van evaporar com el gas d’una cervesa 0,0, però els conservo en el disc dur cerebral perquè soc com soc, també, pel seu pas per la meva vida. Ben mirat, em sento un privilegiat de tenir tants amics amb qui gaudir, fins i tot, del temps que dedico a pensar quan ens tornarem a veure. Fins i tot, he aconseguit guardar l’amistat amb gent que va arribar de la mà de les meves exdones, encara que pocs. I també amics heretats dels meus progenitors, malgrat que alguns —un cop mort en Manuel— varen entrar al grup de les persones tòxiques. Com repeteix Kurt Vonnegut a la novel·la Escorxador-5: "És el que hi ha".
Si hi ha una cosa que m’han ensenyat els anys es a destriar els amics dels coneguts, i els coneguts de les persones tòxiques. D’això se’n diu maduresa, o pura supervivència. Amb un gos i amb un fill mort, és el que hi ha.