No he volgut saber-ho, però he sabut que la primera cançó en català del productor musical Alizzz, venuda a bombo i plateret com "l'himne del Baix Llobregat", ha estat criticada no tant pel que diu, sinó per com ho diu. Que el cantant de Castelldefels recorri a la llengua catalana per estripar contra tot allò de Catalunya que no li agrada pot entendre's com un acte oportunista? Sí, però també de sana normalitat, per això l'existència de Que pasa nen és motiu d'alegria immensa. Si cal vacil·lar contra el país, ni que sigui amb tòpics barats o posant a parir infraestructures com Rodalies que no depenen de Catalunya, res millor que alçar la destral de guerra en català. Ara bé, en aquesta trinxera convé no confondre's d'enemic, igual que cal no oblidar una cosa bàsica: enamorar-se del Baix Llobregat és inevitable, amb o sense l'himne d'Alizzz, ja que jo encara sóc massa jove per definir què és Catalunya avui, però ja començo a ser prou grandet per saber que el nostre demà va lligat a una evidència: Catalunya serà baixllobregatina o no serà. 

Tot està per fer i tot és possible quan t'enamores del Baix Llobregat. Tant, que fins i tot Meritxell Batet ha permès que es parli català al Congreso, ni que sigui per tal que la diputada Mar Garcia Puig reciti alguns versos de la cançó amb la poca traça d'un infant sobre la cadira dient el verset de Nadal. El tall de vídeo, del qual En Comú Podem n'ha penjat a TikTok un muntatge amb el videoclip de la cançó i tot, a hores d'ara ha esdevingut de ben segur material pornogràfic per a Jordi Évole, Brigitte Vassallo, Javier Pérez Andújar i tota la tropa d’avorrits que dorm amb un retrat de Lerroux i un altre de Solé Tura a banda i banda del capçal del llit. De cop, els que critiquen els que pengen l'estelada al balcó lamenten que el Baix Llobregat no tingui bandera. I no només això, sinó que els que es passen el dia acusant els altres d’identitaris, sectaris i excloents, de cop exalcen una identitat baixllobregatina que no s'aguanta per enlloc, pròpia d'una secta de tarats amb traumes infantils i que, sobretot, és excloent perquè inclou gent que només és real al seu cap: baixllobregatins de clixé que no existeixen.

Els que diuen que els ciutadans del Baix Llobregat són catalans de segona, com Alizzz afirma en un vers de la cançó, en realitat viuen atrapats dins una pel·lícula dels anys seixanta

Desgraciadament, Alizzz també cau en aquest parany. Reivindicar el BaixLlo amb figures de ficció com el Neng de Castefa ;o una estètica de videoclip on Castelldefels sembla un suburbi de& Los Ángeles ple de ionquis esnifant cola és una mica ridícul, gairebé tant com creure que a la resta de Catalunya tothom té vuit cognoms catalans, tothom té la MOLC sencera a la prestatgeria i tothom passa la tarda ballant sardanes mentre menja carquinyolis i beu ratafia. La sensació és que els que donen la matraca constantment dient que els ciutadans del Baix Llobregat són catalans de segona, com ell mateix afirma, en realitat viuen atrapats dins una pel·lícula dels anys seixanta en la qual tots els baixllobregatins són fills d'immigrants espanyols, tots són obrers, tots són pobres i, sobretot, tots parlen castellà, perquè els malvats catalans, burgesos tots ells que lliguen els gossos amb botifarres, els tenen absolutament marginats i els insulten dient "xarnego!" sempre que diuen alguna cosa sense pronunciar les vocals neutres.

Sap greu que aquest geni capaç de ser la mà invisible darrere dels grans èxits de Rosalia, Aitana o C.Tangana, un dels grans talents musicals de casa nostra, s'empassi aquesta fal·làcia que és la balcanització de Catalunya. Més que res perquè es tracta d'un relat de ciència-ficció de sèrie B escrit per algú obsessionat amb un món de bons i de dolents, de venjança i rancor, d'impotència i dolor. Suposo que no es pot demanar tot. Tampoc és massa coherent criticar que els cantants en català sonen "avorrits i estirats" quan ets el productor de l'últim èxit de Joan Dausà, il·lustre baixllobregatí mai reivindicat pels baixllobregatinistes que es pensen que al Baix Llobregat només existeixen Estopa, Chanel, Rosalia o Love of Lesbian. Reivindicar Ferran Palau, les Rombo, Trau o els martorellencs i precursors del punk en català Desperdicis Clínics deu ser massa català, suposo. Evidentment, reivindicar mites baixllobregatins de la Nova Cançó com Ramon Muntaner o Joan Isaac, directament, deu ser nazi.

No sé si existeix la 'burgesia cultural' com a tal, però sé que Alizzz forma part d'una indústria cultural amb un estat al darrere i una potència mediàtica que, ni de bon tros, tindrà mai res amb tuf català

L'autoretrat que Alizzz dibuixa a la cançó és ple dels tòpics que ell mateix afirma voler destruir. Parlem clar: algú que a les entrevistes diu que és tan veí de Messi que se'l trobava a la benzinera, crec que és més un “artista musical d'èxit que viu en un barri residencial prop del mar” que no pas un “xoni de la perifèria”, però ell sabrà. Tampoc sembla massa que a l'Enderrock "no el puguin veure", sobretot perquè té entrevistes, articles i fins i tot un tag propi a la revista musical per excel·lència del país. Fer-se l'ignorat i el menyspreat, sincerament, frega la vergonya aliena. Encara és més estrany afirmar que “la burgesia intel·lectual podeu menjar-me la polla”. De quina burgesia parla? Deu referir-se als Balañá o als Lara, qui sap, tot i que fa pinta que algun dels segells del Grupo Planeta no tardaria ni dos segons a editar un llibre d'Alizz per vendre'l com xurros per Sant Jordi. No sé si existeix la burgesia cultural com a tal, però sé que Alizzz forma part d'una indústria cultural amb un estat al darrere i una potència mediàtica que ni de bon tros tindrà mai cap artista, producte o projecte català.

Si Que pasa nen fos un himne del Baix Llobregat en comptes de ser un himne del baixllobregatisme, per exemple, entre els seus versos hauria d'aparèixer una editorial baixllobregatina i independent com Adesiara, que amb una mà al davant i una altra al darrere fa més de deu anys que edita grans traduccions d'obres mestres de la literatura universal. Però, és clar, com que editen només en català i fan llibres de poesia que no entén ningú, suposo que Alizzz els considera massa burgesos. Malgrat tot, que el productor musical més famós de Catalunya hagi decidit cantar en català, per fi, em fa enormement feliç, ja que per molt que ell afirmi que "això no va d'idioma", potser ara s'adonarà que si hagués treballat en català des dels inicis, avui no seria qui és, no tindria la vida que té i no hauria guanyat els Grammys que ha guanyat. Malgrat el seu immens talent, si Rosalia no cantés en castellà tampoc seria l'artista universal que coneixem i ni tan sols seria reivindicada pels baixllobregatistes, que només semblen apreciar el que sona en castellà. Per això, mentre ells fan videoclips de ganstah buits de crítica social real i que no reivindiquen res més que una estètica, obliden que a Catalunya fa dècades que hi ha grups de rock, punk, rap, ska o trap que glossen en català les misèries de les classes populars, el desencís del mileurisme crònic o la militància social com a motor per canviar les coses. La precarietat no parla una sola llengua.

El millor de tots els tòpics, llocs comuns i hipèrboles líriques i visuals que amaga el single d'Alizzz és que el seu títol, Que pasa nen (així, sense accents, comes ni signe d'interrogació, com una frase poliglota que tant faria infartar Pompeu Fabra com Antonio de Nebrija), neix de l'últim programa que Andreu Buenafuente va fer en català i que es deia Una altra cosa, ja que precisament la perifèria, a Catalunya, és una altra cosa. La perifèria són les comarques sense transport públic, són les rendes baixes dels pagesos a qui paguen la fruita per sota del preu de producció i són les capitals comarcals sense cines, programació de teatre o sales de concerts. Al costat del Baix Llobregat, tercera comarca amb la renda per càpita més alta de Catalunya, la perifèria és el Berguedà, on pagar 12€ per un bitllet senzill d'autocar que et porti de Barcelona a casa és el pa de cada dia. La perifèria és Batea, on si pateixes un infart hauràs de fer 45 quilòmetres fins a arribar a l'hospital de Móra. La perifèria, en definitiva, és Alcarràs i l'Alcarràs que ben aviat veuran a Hollywood.

Enamorar-se del Baix Llobregat, doncs, és una altra cosa molt diferent de la que diu la cançó. Enamorar-se del Baix Llobregat és entendre que Sant Just Desvern i Abrera no tenen res a veure, igual que Sant Climent de Llobregat i Viladecans són dos universos diferents. És gaudir d'aquest cromatisme urbanístic, social i cultural sense caure en tòpics victimistes i adonar-se, també, que el Baix Llobregat és Oriol Junqueras sent alcalde independentista de Sant Vicenç dels Horts quan l'exalcalde de Cornellà, José Montilla, era el primer president de la Generalitat nascut fora de Catalunya. És l'obra de Gaudí com a patrimoni mundial de la UNESCO a la Colònia Güell, són els germans Muñoz recollint la Creu de Sant Jordi i és la Guàrdia Civil marxant amb la cua entre cames de Sant Esteve Sesrovires la tarda del Primer d'Octubre. És la UE Santboiana guanyant la lliga de rugbi i són les noies del Levante Las Planas ascendint a Primera Divisió per demostrar que el futbol femení a Catalunya no només és cosa del Barça. És La Banda Trapera del Río cantant Ciutat podrida, és la poetessa Juana Dolores Romero trencant esquemes amb l'entrevista cultural més antològica de la història i és Mucho Muchacho convertint 7 notas 7 colores en història viva del rap. És també recordar que Margarida Xirgu era de Molins de Rei, que Francesc Pujols va retirar-se a Martorell i que la Passió d'Olesa va burlar durant dècades la censura fent cada any l'espectacle en català durant la llarga nit del franquisme. Evidentment, és Sant Boi de Llobregat aquell 11 de setembre del 76 cridant “Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!” a la ciutat natal de Rafael Casanova i és Josep Tarradellas, il·lustre veí de Cervelló, restablint la Generalitat després de la dictadura.

Per això és impossible no enamorar-se del Baix Llobregat, i no ho dic pas perquè la parròquia del meu poble, al Penedès, depengui del Bisbat de Sant Feliu. Ho dic perquè la Catalunya que somio vull que s'assembli al Baix Llobregat, amb gent de tota mena, persones d'orígens diversos, indústria i agricultura per parar un tren, artistes amb talent, esportistes d'èxit mundial, oportunitats laborals i multitud de línies de rodalies, ferrocarrils i autobusos interurbans que et connecten amb la capital del país. Per això Catalunya serà baixllobregatina o no serà: perquè no volem un país bonic, sinó un país lliure, per això enamorar-se del Baix Llobregat és en realitat enamorar-se de la Catalunya que somiem.