Ens han colpit, aquests dies de Nadal, les imatges dels migrants subsaharians refugiant-se del fred i de la pluja sota el pont d’una autovia, després d’haver estat desallotjats per la força de l’edifici de l’antic institut B9 de Badalona. L’alcalde Xavier García Albiol va cantar victòria i es va apuntar el mèrit d’haver aconseguit expulsar els migrants d’allà on malvivien, malgrat que no tots van desaparèixer del municipi, perquè tampoc tenien un altre lloc on anar.

Albiol ha estat reconegut com un polític cruel, sense escrúpols ni compassió, assenyalat tàcitament fins i tot pel papa de Roma, però sent tot això veritat, cal dir que l’alcalde de Badalona no és l’únic factor que ha fet possible aquesta barbaritat que a tants avergonyeix. L’alcalde ha estat l’instigador principal per deixar centenars de persones a la intempèrie, però, perquè el desallotjament l’hagin portat a terme les forces dites de l’ordre, ha estat necessari prèviament que ho autoritzi primer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, posteriorment, la titular del jutjat número 11 del Contenciós Administratiu. Els jutges també són persones, precisament encarregades de prendre les decisions més justes, i han considerat més just deixar 400 persones sense sostre en ple hivern que permetre que continuïn habitant un espai certament insalubre i insegur. Per poder fer-ho, s’han de regir per les lleis que han promulgat altres persones, els membres de les institucions que han estat elegits pels ciutadans.

Val a dir que en la darrera resolució judicial es justifica el desallotjament com a "necessari i proporcional", atès que hi ha "una situació d’efectiu risc per a la seguretat col·lectiva i la salut pública dels qui ocupen sense títol l’immoble", però el mateix tribunal alerta en la mateixa resolució de la necessitat d’oferir als migrants una alternativa residencial, de la qual cosa l’alcalde Albiol s’ha desentès i el desallotjament s’ha fet impunement i sense conseqüències per qui ha desobeït el mandat judicial. Però això no només acusa l’alcalde. Quan l’alcalde no és capaç de respondre, per a això hi ha les instàncies superiors. És  l’Administració catalana la principal autoritat que té assumida la responsabilitat de resoldre aquesta mena de conflictes, però la intervenció de la Generalitat, si és que ha existit, no s’ha notat gens, perquè tampoc ha estat capaç d’oferir cap alternativa residencial. I tampoc l’Administració de l’Estat, que, sense mostrar cap iniciativa per resoldre el problema, sí que ha aprofitat per treure'n rendiment polític, denunciant la deshumanització que caracteritza la pràctica política del Partit Popular en el seu principal feu català, que és Badalona. Han hagut d’ocupar-se dels desemparats entitats de la societat civil, com si no hi hagués Estat capaç de resoldre els problemes de la gent vulnerable i de la gent no tan vulnerable que també pateix les conseqüències del conflicte.

Si els resultats electorals avalen la crueltat política d’Albiol i Orriols, haurem de concloure que una part prou important de la ciutadania ha deixat de banda l’exigència moral a l’hora d’elegir els seus governants

Hi ha, però, una realitat que no es pot defugir. Ja fa molts anys que Xavier García Albiol fa ostentació de la seva manca d’humanitat i ha estat precisament aquesta actitud el que li ha permès guanyar folgadament les eleccions a Badalona. El mateix està passant a Ripoll, on l’alcaldessa Sílvia Orriols ha practicat mesures similars contra migrants magrebins i ara s’ha posat al costat de l’alcalde més espanyolista de Catalunya. A saber com s’han sentit aquest Nadal els que han votat Albiol o els que, segons diuen les enquestes, ara volen votar Orriols. Ara bé, si en tots dos casos els resultats electorals avalen la seva actuació, arribarem a la conclusió que una part prou important de la ciutadania ha deixat de banda l’exigència moral a l’hora d’elegir els seus governants. Ara sembla que ja no cal que els governants siguin honestos, poden ser cruels amb els febles, poden robar, poden legislar en benefici propi, poden pervertir el sentit de la democràcia... i poden guanyar les eleccions..., però no ho poden fer sols. Necessiten còmplices de la seva amoralitat. I aquest és un canvi de paradigma molt evident que fa saltar pels aires el contracte social pel qual l’Estat havia de substituir el poder diví atorgat a la monarquia i moralitzar la vida pública en nom del bé comú. Sense exigència moral, no hi ha bé comú identificable.