L’espionatge està de sort. L’endemà del dia que es va conèixer que l’Estat havia conspirat il·legalment contra Ernest Maragall, per bé que encara no en sabem la intensitat, Esquerra va fer circular l'argumentari que habitualment envia als tertulians i no en deia res. Només destacava les heroïcitats del conseller d’Empresa i Treball del Govern, Roger Torrent. L’espionatge contra el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona no figurava entre les prioritats informatives. Com que Esquerra ha començat fa temps el procés de canvi de gènere, l’enrenou de l’espionatge l’incomoda. És per això que per a l'estrateg de comunicació del partit republicà calia que l’atenció mediàtica se centrés en el fet que l’empresa sud-coreana ILJIN Materials, fabricant de components de bateries, obrirà una fàbrica a Mont-roig del Camp (al Baix Camp). I això malgrat que el conseller Torrent l’abril de l’any passat va publicar Pegasus. L’estat ens espia (Ara Llibres), un llibre, estructurat en forma de dietari, amb el qual l’expresident del Parlament explica com va ser espiat el 2019 amb el mateix programari maliciós amb què es va espiar Maragall durant les eleccions municipals d’aquell any. 

No vull dir que la inversió de 600 milions d’euros de l’empresa sud-coreana no sigui important. L’operació té un regust de consolació. Sobretot després que Catalunya perdés la inversió de 7.000 milions d’euros del grup Volkswagen, que va decidir instal·lar la seva gran planta de bateries a Sagunt, lluny de l’àrea metropolitana de Barcelona, on està ubicada la fàbrica Seat, la més rellevant del grup automobilístic alemany a l’Estat. Els inversors sud-coreans donaran feina a mig miler de persones, la inversió a la fàbrica valenciana comportarà la creació de 3.000 llocs de treball. La diferència no és poca. És clar que els partidaris dels Països Catalans no s’haurien de preocupar gaire, perquè Sagunt en forma part i catalans i valencians som, si més no, cosins germans. Sarcasmes a banda, ningú no pot negar que es desconeix quin és el pla de reindustrialització de Catalunya. Les grans inversions s’escapen i el futur de l’antiga fàbrica Nissan és tan enigmàtic com un forat negre.

La por paralitza, però la manca del més mínim sentit de l’oportunitat fa que la política catalana desaprofiti ara una de les crisis democràtiques més profundes dels darrers vint anys

Els republicans estan en plena campanya de “normalització”. Però tenen un problema molt gran, respecte als equilibris triomfalistes pujolistes del passat, i és que ells només poden pactar amb el PSOE i Unides Podem. Pujol, en canvi, va practicar sempre la geometria variable. Un dia pactava amb Felipe González i l’endemà amb José María Aznar, respectant les majories parlamentàries espanyoles. Per això Pujol va poder mantenir-se en el poder vint-i-tres anys. CiU era un partit —dos— nacionalista català i, com va escriure Paola Lo Cascio a la tesi que vaig dirigir-li jo mateix i que l’Editorial Afers va publicar el 2008 amb el títol Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, al mateix temps era considerat el partit nacional, el que representava Catalunya. Feia d’SNP sense ser-ho realment, venia a dir-nos la politòloga italiana, si bé, a diferència dels escocesos, el pujolisme es va anar escorant progressivament cap a la dreta. Esquerra és un partit unidireccional. No té marge, perquè no tindria estómac per arribar a acords amb el PP, i és per aquesta raó que no pot atacar l’esquerra espanyola. No pot posar en crisi la seva aliança amb el PSOE. D’una altra manera tota la seva estratègia política s’enfonsaria. L’afer de l’espionatge és important, però no tan important perquè Esquerra tombi Pedro Sánchez. En realitat, el CatalanGate és un escàndol majúscul que hauria hagut de portar l’independentisme a enderrocar aquest govern que només se sosté per la debilitat política dels seus aliats. I això val tant per a Esquerra com per a Unides Podem, que travessen una crisi d’identitat profundíssima. Passen els anys i res no canvia, com si un partit polític també estigués condicionat per l’herència genètica. L’Esquerra del 2022 s’ha encadenat al PSOE com l’Esquerra del 1934. En sabem les conseqüències, almenys les provocades per la crisi del temps de la Generalitat republicana i que van portar a la presó el Govern presidit per Lluís Companys després del 6 d’Octubre.

L’espionatge, va escriure Torrent al seu llibre, “no només consisteix a apoderar-se del control de la informació, també és essencial la subtil demostració d’aquest control, fer explícit el poder. Fer por”. Justa la fusta! La por és el que porten arrapada al cos els dirigents d’Esquerra des de l’aplicació del 155, l’empresonament i exili dels dirigents del 2017. Tinc el record ben viu dels retrets que em van fer secretaris i directors generals d’Esquerra al bar del Parlament el 30 de gener de 2018. Aquell dia estava previst investir el president Carles Puigdemont, llavors, com ara, a l’exili. La investidura no es va arribar a produir. Ni tan sols es va votar. Servidor en aquell temps era director general de l’Escola d’Administració Pública a proposta de Junts i estava alineat amb els partidaris de tirar endavant. Els alts càrrecs republicans em recriminaven l’aventurisme, segons ells, de provocar una crisi com aquella. “És que voleu que ens empresonin a tots?” —em deien. No van ser els únics a expressar-se així, evidentment. A Junts també hi havia qui defensava el mateix. La por paralitza, però la manca del més mínim sentit de l’oportunitat fa que la política catalana desaprofiti ara una de les crisis democràtiques més profundes dels darrers vint anys. I això que aquesta vegada no ha calgut buscar el suport internacional. El camí ja estava trillat. La denúncia sobre l’espionatge, el Watergate espanyol, ha estat feta des de l’estranger.