La piconadora judicial espanyola ha estat implacable amb els membres del Govern de Catalunya. Estava cantat que si els consellers i les conselleres es personaven a Madrid serien empresonats. Tots els juristes demòcrates que conec es posen les mans al cap per la interlocutòria de processament de la jutgessa de l’Audiència Nacional. La sensació d’indefensió ha estat tan gran, que ara s’entén que els organismes internacionals valorin tan malament la qualitat de la justícia espanyola. I quan un dels poders fonamentals de l’estat, com és el judicial, traspassa els límits i respon a les ordres de l’executiu, això vol dir que la democràcia està en perill. Però és que, a més, el govern espanyol és a mans d’un dels partits més corruptes d’Europa. Només queda dret el poder legislatiu. I encara. Perquè el nacionalisme espanyol impregna de tal manera els partits estatistes, incloent-hi Podemos, que les Corts espanyoles semblen el legislatiu serbi que va donar suport a un dels últims genocides europeus a la dècada dels 90. La sessió del Senat que va aprovar l’aplicació del 155 semblava talment una reunió de psicòpates que reclamaven la sang de l’enemic. Res a veure amb les curses de braus que tan agraden als espanyols, perquè a la plaça el públic fins i tot admira el toro que acabarà essent sacrificat després de torturar-lo.

Catalunya està avui ocupada, amb policia armada i Guàrdia Civil apostada al port de Barcelona i en casernes militars, i perquè l’estat té intervingut l’autogovern i les finances de la Generalitat. A més, tanca webs, deté persones simplement perquè opinen d’una manera concreta, envia a la presó líders civils independentistes i persegueix el Govern i la mesa del Parlament. L’oposició a Catalunya ho celebra amb més o menys alegria. Els més extremistes, PP i Cs, fan cara de satisfacció, perquè només somien arranar l’adversari. Són els reals nacionalistes a Catalunya, els defensors de la Marca Espanya a cops de porra, de multes i d’insults. El PSC és un partit de cínics, com hem pogut constatar. Per una banda, Meritxell Batet negocia amb el PP els detalls de l’aplicació del 155 i com perseguir el Govern legítim de Catalunya i, per una altra banda, Miquel Iceta va difonent a Twitter els laments socialistes en forma de haikus. Pura hipocresia. El que ha fet sempre el PSC des que es va unir al PSOE, però en una època en què és difícil tirar una pedra i amagar la mà. Avui dia, política i secretisme no lliguen. A tothom se li veu el llautó de seguida. La traïció del PSC avui és comparable a la de la Lliga el 1936.

Tenim els Jordis a la presó i també hi tenim una part del Govern. Ja es veurà què passarà amb la mesa i amb l’ordre de detenció internacional contra el president Puigdemont i els quatre consellers i conselleres actualment a Brussel·les. Aquesta persecució, que fa basarda si es compara amb el passotisme judicial amb la corrupció d’una part de la família reial espanyola, els exministres del PP i la trama Gürtel, no ha de fer perdre de vista que la maquinària governamental espanyola pretén imposar-se com sigui. S’han convocat unes eleccions d’una manera irregular, imposades per un govern que pretén tapar la boca als independentistes, i caldrà vetllar perquè aquest govern i els partits còmplices, PSC inclòs, no aprofitin aquest estat de coses per colar-nos la tupinada del segle. El que no saben guanyar a les urnes ho han imposat amb les porres i la presó. El sobiranisme, en canvi, ha convertit les urnes en el bastió de la democràcia. Europa no ho entén —o no ho vol entendre—, però si no rectifica aviat, acabarà essent còmplice de la repressió espanyola i de la destrucció dels valors fundacionals de la UE. L’europeisme natural dels catalans pot debilitar-se per aquest menyspreu europeu a defensar els drets polítics i humans dels catalans que defensen la independència de la seva pàtria.

La resposta del sobiranisme, dels independentistes, no pot ser altra que encarar aquestes eleccions ben units, sense disputes inútils

La resposta del sobiranisme, dels independentistes, no pot ser altra que encarar aquestes eleccions ben units, sense disputes inútils, com va passar el 2014. Cal impulsar una candidatura cívica única, que superi la coalició de partits que va ser Junts pel Sí, per aplegar el 50 per cent del vots, si és que pot ser. Les circumstàncies són tan excepcionals, que fins i tot el president Carles Puigdemont ha acceptat presentar-se a les eleccions en una llista única. Per recuperar la República, primer cal salvar la democràcia. No seria bo repetir la batalla campal que es va produir el 27-S. Llavors encara no sabíem, per bé que es podia intuir, que mentre els independentistes es barallaven a sac, els partits espanyols anaven confluint a poc a poc en detectar l’amenaça sobiranista. Si hi ha un partit que es vulgui desmarcar i acudir en solitari a les eleccions del 21-D, que ho faci. Les urnes posaran a lloc tots els que no saben percebre el moment polític que estem vivint. A les manifestacions i a les concentracions, només la gent molt sectària mira de reüll qui té al costat. La resta crida a cor què vols: “els carrers seran sempre nostres”, “llibertat presos polítics” i “és Puigdemont el nostre president”. Crec que són moltes les persones que creuen que cal bastir una llista única amb tot el Govern actual com a candidats. És hora de refermar la República Catalana.