Dennis O’Clair / Font: Getty Images
1. L’any 1997, Arcadi Espada va publicar Contra Catalunya (Flor del Viento). Era un llibre dedicat a passar comptes amb els socialistes amb el recurs de criticar el pujolisme, gran bèstia negra de l’espanyolisme dels anys 80 i 90. Espada ja deia aleshores que Catalunya era una regió decadent i no es refiava, segurament perquè ideològicament era —i és— un reaccionari, de Pasqual Maragall, que aquell any havia deixat l’alcaldia i es preparava per a l’assalt a la Generalitat que el PSC no havia guanyat el 1980 per la incidència del vot diferencial. O aquesta era la manera de justificar-ho. Joan Reventós, a més, va refusar la proposta de govern de coalició que va fer-li Pujol i el PSC va perdre l’oportunitat de cogovernar Catalunya. Va preferir atrinxerar-se en el municipalisme per deixar a mans de CiU la defensa dels interessos generals. Una decisió que es pot dir que va canviar el futur del país. Però els dirigents socialistes catalans no han tingut mai la perspicàcia dels socialdemòcrates alemanys, que van saber quan calia aliar-se amb Angela Merkel.
2. Arcadi Espada va repetir diagnòstic el 2006. Entre l’1 d’octubre i el 10 de novembre de 2005 va publicar una sèrie de posts al seu blog, sota el títol genèric Esfuerzos y melancolia, amb motiu de la tramitació del nou Estatut, la gran iniciativa del primer tripartit i, molt en especial de Pasqual Maragall. Mentre encara s’estava debatent l’Estatut a les Corts, Espada va reunir aquests comentaris i el text íntegre de la proposta estatutària aprovada a Barcelona i, amb petites correccions, va publicar-los en format llibre i un títol soviètic: Informe sobre la decadencia de Cataluña (Espasa). Aquí la crítica als socialistes era ja total, directa, sense fer servir el recurs literari de parlar suposadament d’una cosa i, de fet, estar parlant d’una altra. Una tècnica imitada últimament per qui ja ha assumit que no serà mai un historiador. L’assaig invita al subjectivisme, la història reclama proves. És per això que el diagnòstic sobre la persistent i antiga decadència de Catalunya que imaginava Espada es fonamentava en la tristesa vaga, ombrívola i duradora que provoca la malenconia i que ell mateix reconeixia sentir quan va triar el mot per titular els seus posts.
3. La real decadència de Catalunya va arribar amb l’espanyolització franquista de Catalunya. El franquisme va ser el gran munyidor de l’economia catalana. Els primers anys perquè l’autarquia responia a un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava la independència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme. Els franquistes catalans, com els francesos col·laboracionistes de Vichy, s’hi van adherir de gust, sense passar angúnia per les conseqüències de la invasió. Quan va quedar clar que aquest model era impracticable, els plans de desenvolupament —dissenyats, a més, per economistes catalans— no van alterar l’intervencionisme de l’Estat i, per tant, el dirigisme estatista, que en realitat era una gran rectificació de la història econòmica i industrial de Catalunya. L’emprenedoria del segle XIX i de principis del XX va decaure davant les autoritats franquistes. La burgesia catalana va deixar de ser emprenedora com ho havia estat quan Catalunya era la fàbrica d’Espanya per esdevenir extractiva i poca cosa més. Per entendre’ns, no és el mateix la història de la fàbrica d’automòbils Hispano-Suiza, fundada el 1904 per Damià Mateu, Francesc Seix i Marc Birkigt, que la història d’aquesta mateixa empresa a partir del 1946, quan va ser adquirida per ENASA, empresa creada per l’Instituto Nacional de Industria (INI), i la factoria de la Sagrera fou destinada a la fabricació dels camions Pegaso. La SEAT, creada el 1950, també responia al model econòmic franquista. El règim del 78 no va capgirar pas el model i l’hàbit de parar la mà dels empresaris va quedar ben reflectit quan van perdre la propietat del Liceu, que va ser reconstruït amb diners públics, aparentant que encara n’eren els propietaris.
4. Si Arcadi Espada hagués de tornar a parlar de decadència, podria escriure un llibre sobre l’auge i caiguda de Ciutadans, el partit nacionalista espanyol que aspirava reemplaçar els nacionalistes bascos i catalans com a partit frontissa a les Corts espanyoles. O potser podria substituir la literatura de fulletó, l’insult i el seu reaccionarisme per un elogi ditiràmbic del PSC de Salvador Illa, Eva Granados i el nou nucli directiu que ha decidit abraçar l’anticatalanisme que abans era patrimoni de Ciutadans per recuperar l’electorat perdut. Fa feredat on han portat el PSC de Pep Jai, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer i Marta Mata, entre altres socialistes catalanistes, aquesta generació de dirigents espanyolistes que, més enllà de la retòrica esquerrana, són els guardians del règim del 78. Qui ho dubti que pensi en els sopars de José Montilla, quan ja només era senador, a La Angorrilla, en la zona d’El Pardo, la casa que el rei emèrit compartia amb Corinna Larsen, la seva còmplice en tota mena de negocis privats. Els socialistes sempre han caminat a un pas del precipici. Com quan Reventós i l’alcalde Siurana compartien tovalles amb el general Armada poc abans del 23-F. A L’armadura del rei (Ara Edicions), un llibre recent d’Albert Calatrava, Eider Hurtado i Ana Pardo de Vera, trobaran aquests detallets i moltes més informacions que els faran arribar a la conclusió que, si algú està en decadència, és Espanya i el règim del 78.
5. Però s’ha posat de moda culpar la dècada sobiranista de la suposada decadència de Catalunya. Inclús ho defensen alguns empresaris que van flirtejar amb el sobiranisme i que ara, sota el jou de la repressió, no resisteixen la pressió de ser assenyalats des de Madrid com a còmplices de l’independentisme. La “pela és la pela”, ara i sempre. També ho ha proclamat Salvador Illa en el fallit debat d’investidura de Pere Aragonès. No hi ha cap dubte que l’autonomia està feta un desastre. Però caldrà estudiar a fons qui n’ha tingut la culpa. Caldran historiadors més que no pas publicistes per esbrinar-ho. Tot va començar, precisament, el 2006, quan l’oposició frontal de l’espanyolisme a la reforma de l’Estatut, fins i tot ridiculitzant-ne la redacció —un “esperpento legislativo”, escrivia Espada—, va tenir unes “consecuencias políticas para el futuro de España [que] son difíciles de imaginar. En todo caso, no podrán ser buenas”. Arcadi patia per Espanya, la gran nació, i no pas per a Catalunya, territori rebel a mans dels catalanistes. La retallada de l’Estatut i la consegüent centralització, sumades a la repressió posterior a l’1-O, no són una alternativa a l’independentisme. Ho explicava molt bé Jordi Barbeta a la seva columna d’ahir. Els submisos i els espanyolistes volen tornar a l’època del pujolisme, quan l’autonomia era un subsistema de poder del règim del 78 però en cap cas una manifestació real d’autogovern, perquè uns hi vivien de meravella i els altres se sentien còmodes malparlant de TV3, del Museu d’Història de Catalunya o de la immersió lingüística des de la premsa madrilenya. En el fons, les dues actituds depenien una de l’altra, com els germans bessons, i avui totes dues són els nàufrags de veritat d’aquell Titanic imaginari que es va inventar Félix de Azúa el 1982.