De la mateixa manera que els grups independentistes intenten convèncer els catalans que la independència milloraria les seves condicions de vida, el més lògic seria que els contraris a la independència fessin el mateix per guanyar partidaris a la seva causa. Tanmateix, fins ara el discurs dominant contra la independència ha estat la repressió de l’Estat, mentre que l’establishment autòcton s’ha limitat a insistir en el fet que no té sentit continuar plantejant batalles que no es poden guanyar. I és difícil convèncer ningú amb el discurs de la por i la resignació. Caldria algun incentiu més tangible.

Ara, però, que comença una nova legislatura, que Pedro Sánchez ha anunciat el més ambiciós pla de modernització d’Espanya, que es negociaran inversions i pressupostos a Catalunya i a Madrid, els contraris a la independència tenen la gran oportunitat de demostrar que són capaços, més capaços que els independentistes, de resoldre els enormes dèficits que pateix el país i potser d’aquesta manera alguns ciutadans trobaran que els surt més a compte continuar sent espanyols. No només em refereixo als grups polítics unionistes, sinó, sobretot, a les entitats de l’anomenada societat civil que s’han decantat en favor del manteniment de l’statu quo i que tenen més marge d’influència en les institucions de l’Estat pel seu poder i perquè no seran considerats enemics com ho serà la Generalitat republicana separatista.

Ara que Pedro Sánchez ha anunciat el gran projecte modernitzador d’Espanya, l’establishment català està en millors condicions que ningú de superar la “impotència coercitiva” dels independentistes i demostrar que col·laborant per les bones amb l’Estat es poden resoldre els dèficits del país en infraestructures

Des de la patronal Foment del Treball fins el Cercle d’Economia, des de la Pimec als sindicats majoritaris, des de La Caixa fins La Vanguardia és evident que també els interessa que el país funcioni i funcioni bé i estan en millors condicions que ningú de superar la “impotència coercitiva” dels independentistes i demostrar que actuant per les bones amb l’Estat dona més bons resultats i més ràpidament. Perquè, al cap i a la fi, els dèficits socials, econòmics i financers els pateixen tant els independentistes com els que no ho són, i molt especialment els emprenedors que necessiten un país competitiu amb les seves infraestructures.

L’Estatut d’Autonomia que va neutralitzar el Tribunal Constitucional ha quedat en poca cosa, però és que la poca cosa que queda no la reivindica ningú, per descomptat els independentistes, però no s’ha sentit cap veu de l’establishment reclamant, sense anar més lluny, el compliment de la disposició addicional que havia de compensar el dèficit d’inversions de l’Estat.

Hi ha molta feina a fer. La pandèmia ha posat en evidència que el sistema català de salut està infrafinançat. Un grup tècnic d’experts no pas independentistes han calculat que la sanitat catalana necessita una inversió de 5.000 milions d’euros per poder complir la seva missió i estem parlant de xifres d’abans de la pandèmia. Tothom entén que la inversió en salut ha esdevingut ineludible, perquè els virus i les malalties no discriminen segons el pensament de cadascú.

El desastre de Rodalies, especialment el desdoblament pendent de la línia R3, que funciona pitjor ara que fa cent anys perquè abans era nova i ara està envellida, requereix una intervenció immediata que s’havia calculat en 4.000 milions i, al cap de l’any, fan ús del sistema ferroviari milions de persones que pateixen quotidianament avaries i retards. El port de Barcelona té l’assignatura pendent de resoldre els accessos amb una inversió de 700 milions. El corredor mediterrani sembla ja la cançó de l’enfadós i el port de Tarragona necessita connectar-se amb aquesta infraestructura. Tot plegat per no parlar de les carreteres i els ponts que cauen, de la inexistent política d’habitatge sempre pendent del Plan estatal de vivienda, de la política ambiental...

Tots aquests dèficits serveixen d’argument i bandera als independentistes per convèncer els ciutadans que l’Estat espanyol és hostil amb els catalans, amb tots els catalans. Els sectors no independentistes que també pateixin el perjudici tenen ara l’ocasió  de demostrar que col·laborant amb l’Estat es poden aconseguir resultats tangibles que deixarien en evidència la ineficàcia de l’estratègia independentista. Ho han de fer, perquè si no ho fan, si no lluiten pels seus interessos per no significar-se davant les institucions de l’Estat, la conclusió serà que amb independentistes impotents i unionistes resignats aquest país no té solució.