1. El futur no pinta bé. Això és el que es desprèn d’una enquesta de l’ICPS, un consorci adscrit a la UAB i a les mans dels socialistes des dels acords de Junts amb el PSC a la Diputació. Ho explico perquè, com tothom sap, les enquestes tenen pare i mare i per això cal llegir-les amb cura. En Francesc Abad fa anys que des del seu blog Dies de fúria, dies de glòria ens proporciona una lectura crítica de totes les enquestes que es publiquen. Abad no amaga les seves preferències, però aporta molta informació per fer una lectura crítica del devessall de dades que ens proporciona una enquesta. Els mitjans de comunicació acaben reduint les enquestes a la projecció electoral, que és el més saborós —o això creuen— per als lectors. L’exercici de titular qui guanyaria i qui perdria unes noves eleccions segons una enquesta amb alguns biaixos estadístics, gairebé sempre queda desmentit per les urnes, que és l’única enquesta real. Entretant filosofarem sobre per què els socialistes i els republicans repeteixen com els partits més votats, amb el mateix ordre que el 14-F. A més, en aquest sondeig s’ha fet desaparèixer la pregunta binària per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre la independència en cas que es convoqués un referèndum. Es formulava ininterrompudament des del 2011. El 2019 els partidaris del “sí” a la independència eren el 58,6 % dels votants i el 2020 el 57,4 %. Ara ja no ho sabem. Es veu que ja no interessa saber-ho. Més aviat es vol maquillar. El 2016, per esmentar un exemple, Josep Ramoneda declarava que havia votat la CUP i que votaria sí en un referèndum d’independència. Avui dia, alguns radicals de llavors volen amagar el cap sota l’ala.

2. Estem passant del procés al retrocés com insinua l’ICPS? Si parem atenció a les dades que aporta l’enquesta, la veritat és que encara no, per molt que l’ambient mediàtic s’esforci a aparentar que sí. Com que soc molt menys pessimista que Abad, no crec que estiguem “instal·lats en la desfeta”, com diu ell. És veritat que l’enquesta indica que només un 39,4 % dels 1.200 entrevistats està a favor de la independència, molt lluny, per tant, del 52 % (que és un percentatge sobre el vot emès i no sobre el cens) que representen avui al Parlament Esquerra, Junts i la CUP. Però és que als enquestats, com ja he dit, no se’ls fa una pregunta dicotòmica, sinó que se’ls presenten un ventall de possibilitats perquè manifesti desitjos: “A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista?” O bé: “Vostè com creu que acabarà el procés sobiranista?” Només el 29,3 % dels enquestats responen que voldrien que el procés acabés amb la independència i un minso 8 % confia que aquesta opció serà finalment possible. Per tant, vist així, el retrocés està servit, suposo que amb gran alegria per part de qui toqui. Alguna cosa no quadra, perquè la realitat —sí, sí, la realitat— és molt diferent. Tothom la palpa com pot i, és clar, no és el mateix fer-ho des dels salons del Círculo Ecuestre que des del bar de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Sempre ha estat així. El veredicte de veritat és el que surt de les urnes. La realitat és que elecció rere elecció, l’independentisme és majoritari a les urnes. És cert que són possibles altres majories, però llavors qui faci el pas per lliurar la Generalitat als promotors de la repressió i del 155 ho hauran d’explicar molt bé. Mantenir el suport electoral amb un engany majúscul com aquest no seria fàcil. Qui no guarda quan té, no menja quan vol, adverteix el proverbi. 

3. És molt difícil gestionar una derrota. El 2017 va acabar malament perquè els dirigents polítics van demostrar no estar preparats per gestionar la mobilització popular. Ningú no ha sabut entonar un mea culpa amb tota la sinceritat necessària, per dolorosa que fos, per poder superar el dol provocat per la repressió i l’exili. Una autocrítica que no impliqui menystenir l’1-O i, sobretot, el 3-O, sinó assumir que l’anomenat estat major del procés no va saber estar a l’altura de les circumstàncies. La història no els absoldrà. Quan els futurs historiadors analitzin els fets d’octubre de 2017, ressaltaran, precisament, com una pèssima direcció política va frustrar la mobilització popular pacífica més important del primer terç del segle XXI. El que l’enquesta de l’ICPS no explica és per què només un 52,8 % dels votants d’Esquerra, tenint en compte el record de vot del 14-F, manifesta que els agradaria que el procés culminés amb la independència. Fa tres anys era el 72,4 %. Ara, a més, un 43,7 % afirma que els agradaria que el procés aboqués a un retrocés mitjançant un acord amb el govern espanyol per dotar Catalunya de més autogovern. És rar que els votants d’un partit independentista no desitgin la independència. Només hi trobo una explicació. Tenint present les declaracions dels principals dirigents d’Esquerra, el vell partit republicà s’ha convertit en el refugi de molts antiindependentistes que no volien que es repetís el sorpasso de Junts del 21-D de 2015. Tot el que Esquerra va perdre electoralment (330.280 vots) potser hagi estat substituït, en part, per nous votants provinents d’altres formacions —socialistes i convergents, especialment— que malden per tornar al vell règim del 78. Però la majoria es va abstenir.

4. Un 84 % dels votants de Junts i un 85,7 % de la CUP són declaradament independentistes. Fa tres anys només hi aspirava el 77,4 %  de Junts i el 79,7 % de la CUP. Malgrat aquesta força legitimadora, enrocar-se en el no a tot no és una opció. La CUP ja sabem per què ho fa. El seu anticapitalisme és tan granític que sovint no ausculta bé la conjuntura, a més de brandar la “superioritat moral” tòpica d’una determinada esquerra. També cal dir que el desacord de la CUP per aprovar els pressupostos més expansius i progressistes que hagi elaborat mai un conseller de Junts té un rerefons polític més profund. Els anticapitalistes han aprofitat l’ocasió per desmarcar-se d’Esquerra i enviar un missatge d’alerta al president Aragonès. Per tant, val més no confondre l’embolcall amb la raó de fons. És clar que Junts ho ha posat fàcil. La dèria de Junts de demostrar que ells són més independentistes que Esquerra (cosa que, com hem vist, no els cal) sovint va en contra d’una de les idees força del procés: que amb la independència es podrien gestionar millor els problemes concrets de la gent i augmentar-ne el benestar. Si un mateix amaga la feina del conseller més destacat del Govern, queda demostrat que el partit està equivocat i molt mal dirigit. Giró ha aconseguit aprovar els pressupostos dins el termini i en la forma escaient per primer cop. En comptes d’amargar-lo, hauries de reivindicar el teu conseller com l’arquitecte d’una negociació exitosa. Sense renúncies programàtiques. En la primera ronda de contactes de cara al debat de pressupostos, Albiach va dir a Giró, taxativa: “nosaltres hi serem quan us torni a fallar la CUP”. Les veritats fan més mal a l’hipòcrita que al receptor.

5. Si el secretari general de Junts proclama en públic "que no té clar el camí cap a la independència", l’única sortida que li queda és plegar. Està condemnant el seu partit a la marginalitat. Tothom té dret a estar cansat, però no a fer-ho pagar als altres. Per consolidar una majoria parlamentària independentista no és bo caure permanentment en el tacticisme. Ni tampoc és bo renunciar al possibilisme, que és el que va fer gran el catalanisme mentre va durar. Per a la majoria dels votants, Junts és un partit independentista, tant com la CUP, però els seus electors també els reclamen solucions per ara i no per a després. A l’hora de la veritat, els anticapitalistes posen per davant la ideologia a la unitat independentista, mentre que Junts és capaç de fer concessions, amb les crítiques internes corresponents, per mantenir la unitat perduda. Ha quedat demostrat que l’acord d’investidura d’ERC amb la CUP va ser precipitat, perquè al cap de sis mesos és paper mullat. Caldria reconèixer que la investidura s’hauria d’haver negociat a tres bandes si és que es volia arribar de veritat a una unitat estratègica. Les enquestes no són una fotografia de la realitat, però sí que indiquen tendències. Això és el que hauria de preocupar als dirigents de Junts. Els cal sortir del cau parlamentari i de Twitter per participar en els moviments socials, aquells que està provat que van fer gran l’independentisme i que l’estat major no va saber dirigir. Llavors ja van caure en l’error de no fer cas de l’efecte que tindria que dos milions de persones "ocupessin" Catalunya amb els dirigents dels principals partits al capdavant. Ara ja no s’hi pot fer res. Però l’opció no és caure en la nostàlgia (que és el refugi dels perdedors) ni en el derrotisme. El retrocés només es combat amb un nou procés que sigui definitiu.